Fa 8 anys comenci a escriure en este blog, per a ordenar els meus relats, contes, anecdotes én un poc d´humor, bitacora de viages i opinions politiques.
Sempre escrivia quan mes faena i mes carrega de treball tenia damunt, recordant coses o pensaments que m´havien vingut en mig d´interminables hores de faena. I ho feya en modo "piloto automatico", sense parar a llegir lo que estava escrivint. Sempre escrivia lo que portava rumiant dies, o semanes. No era per tant, fruit d´una inspiracio o d´una ocurrencia. Eren coses que havia interiorisat en el meu disc dur, i que d´alguna manera havia de deixar escrit.
Fa 4 anys, els meus escrits passaven d´este blog a Facebook i Twitter. La majoria dels meus amics s´interessaven per les meues histories comiques, reals, que me passaven en diferents nacions, a on relatava coses que me passaven. Moltes divertides, o que yo feya divertides, canviant l´optica en la que mirava el mon. Suponc que per a molts, no es divertit estar en la frontera Serbo-Croata 12 hores sense passport, de nit, plovent, si ademes no saps lo que passava perque no domines ni el serbo ni el croata, i quan la guerra de Kosovo encara estava activa. Pero en eixe moment, algo ridicul passava, berlanguiano, i canviat la mirada, trobavem el punt comic a l´assunt. Fins aci, tot correcte.
No se exactament qué vaig escriure, en l´esfera politica que va cridar l´atencio. Qualsevol bobà, segurament. Gracies a Facebook, molts ex-amics i coneguts de Valencia i el valencianisme tornaren a contactar én mi. Uns atres, que buscaven no se qué, m´afegien als seus grups tancats de pirats.
Pronte, les meues opinions i comentaris politics eren llegits i compartits per decenes de persones. Poca importancia. S´estava menejant el tema, i els meus arguments eren valits.
Boro Vendrell, quixot incansable, romantic pirat com el que mes, va tindre la pessima idea de publicar les meues bobâes en un llibre. Klam. Li va dir Klam, basicament, perque li va donar la gana. Klam era la revista que editava el mateix Boro quan anava a la facultat de quimiques i no estudiava.
Un gracioset va sugerir, en el sopar intim d´intelectuals valencianistes, despuix d´aquella presentacio de Klam (que quedà prou be, per cert, per a lo pensat i fet que fon...), que teniem que montar un partit politic. Boro ya havia montat un, no m´agradava ni el nom, ni el color...pero aquell tenia historia, segur que montar uno nou seria un rollo d´abogats, notaris, i burocrates. Total, estavem jugant a fer politica... ¿Que mes donava? Ajudarém a desenrollar la vella idea d´Adlert,... i de Boro.
Contrariament a lo que podiem pronosticar, aquell proyecte va cridar l´atencio. Com erem "indies" i mos tenia igual tot, podiem parlavem clar. I se mos entenia. Primera desgracia.
Primer sopar. Primera sorpresa
En un d´estos viages a Valencia, rapits i per a fer turisme familiar, organisarem un sopar en "simpatisants". Primera sorpresa, va vindre gent. Segon sorpresa, va vindre gent especial. Ahi coneguerem a Inma i a Julk. Dos pilars de Som Valencians. Tambe vaig entendre que n´hi havia gent mes cremà que el caloret de la Barberà.
Aftersun per a tots. Tocava fer-ho divertit.
L´humor, ademes de ser terapeutic, es superdificil. No a tots els fan gracia les bromes. Pero la vida es rics, i el valencianisme ya havia cremat a massa gent. En quant algu nou entra, destaca i te bones idees, els pitufos reguinyosos de sempre comencen en la "cansoneta": ¿Este que s´ha cregut? ¿Ara vindre este a arregrar-ho tot?. ¿Que voldrà?
I com normalment la gent normal, la gent que pot aportar te una vida, i no està per aguantar les bobaes dels pitufos reginyosos, acaben fugint. Tot continua en un circul endogamic, absurt i cainita que fomenta la mediocritat, i la negativitat. No podiem permetre aixo, evidentement.
Utilisant l´humor, incomprensible per als reginyosos, anavem fent grup. La gent es sentia valida i util i es ficava en marcha qualsevol inicitiva original. Mes i mes gent es sumava. Cada dia mos divertiem mes.
La trampa de l´unio
No erem conscients de lo que estavem fent. Total, no era per a tant. Eren un grup de 200 persones que amavem Valencia, i voliem canviar les coses, al nostre aire. I pareixia, que com mosatros existien mes grups que defenien lo mateix. Primera mentira. Pronte varem vore que el sentit de l´humor i el trellat no era massa comu en els nostres interlocutors. I lo que es pijor, no volien construir, no tenien diners, ni gent, ni idees, pero si molta mala llet.
Qui no suma, resta.
Sempre escrivia quan mes faena i mes carrega de treball tenia damunt, recordant coses o pensaments que m´havien vingut en mig d´interminables hores de faena. I ho feya en modo "piloto automatico", sense parar a llegir lo que estava escrivint. Sempre escrivia lo que portava rumiant dies, o semanes. No era per tant, fruit d´una inspiracio o d´una ocurrencia. Eren coses que havia interiorisat en el meu disc dur, i que d´alguna manera havia de deixar escrit.
Fa 4 anys, els meus escrits passaven d´este blog a Facebook i Twitter. La majoria dels meus amics s´interessaven per les meues histories comiques, reals, que me passaven en diferents nacions, a on relatava coses que me passaven. Moltes divertides, o que yo feya divertides, canviant l´optica en la que mirava el mon. Suponc que per a molts, no es divertit estar en la frontera Serbo-Croata 12 hores sense passport, de nit, plovent, si ademes no saps lo que passava perque no domines ni el serbo ni el croata, i quan la guerra de Kosovo encara estava activa. Pero en eixe moment, algo ridicul passava, berlanguiano, i canviat la mirada, trobavem el punt comic a l´assunt. Fins aci, tot correcte.
No se exactament qué vaig escriure, en l´esfera politica que va cridar l´atencio. Qualsevol bobà, segurament. Gracies a Facebook, molts ex-amics i coneguts de Valencia i el valencianisme tornaren a contactar én mi. Uns atres, que buscaven no se qué, m´afegien als seus grups tancats de pirats.
Pronte, les meues opinions i comentaris politics eren llegits i compartits per decenes de persones. Poca importancia. S´estava menejant el tema, i els meus arguments eren valits.
Boro Vendrell, quixot incansable, romantic pirat com el que mes, va tindre la pessima idea de publicar les meues bobâes en un llibre. Klam. Li va dir Klam, basicament, perque li va donar la gana. Klam era la revista que editava el mateix Boro quan anava a la facultat de quimiques i no estudiava.
Un gracioset va sugerir, en el sopar intim d´intelectuals valencianistes, despuix d´aquella presentacio de Klam (que quedà prou be, per cert, per a lo pensat i fet que fon...), que teniem que montar un partit politic. Boro ya havia montat un, no m´agradava ni el nom, ni el color...pero aquell tenia historia, segur que montar uno nou seria un rollo d´abogats, notaris, i burocrates. Total, estavem jugant a fer politica... ¿Que mes donava? Ajudarém a desenrollar la vella idea d´Adlert,... i de Boro.
Contrariament a lo que podiem pronosticar, aquell proyecte va cridar l´atencio. Com erem "indies" i mos tenia igual tot, podiem parlavem clar. I se mos entenia. Primera desgracia.
Primer sopar. Primera sorpresa
En un d´estos viages a Valencia, rapits i per a fer turisme familiar, organisarem un sopar en "simpatisants". Primera sorpresa, va vindre gent. Segon sorpresa, va vindre gent especial. Ahi coneguerem a Inma i a Julk. Dos pilars de Som Valencians. Tambe vaig entendre que n´hi havia gent mes cremà que el caloret de la Barberà.
Aftersun per a tots. Tocava fer-ho divertit.
L´humor, ademes de ser terapeutic, es superdificil. No a tots els fan gracia les bromes. Pero la vida es rics, i el valencianisme ya havia cremat a massa gent. En quant algu nou entra, destaca i te bones idees, els pitufos reguinyosos de sempre comencen en la "cansoneta": ¿Este que s´ha cregut? ¿Ara vindre este a arregrar-ho tot?. ¿Que voldrà?
I com normalment la gent normal, la gent que pot aportar te una vida, i no està per aguantar les bobaes dels pitufos reginyosos, acaben fugint. Tot continua en un circul endogamic, absurt i cainita que fomenta la mediocritat, i la negativitat. No podiem permetre aixo, evidentement.
Utilisant l´humor, incomprensible per als reginyosos, anavem fent grup. La gent es sentia valida i util i es ficava en marcha qualsevol inicitiva original. Mes i mes gent es sumava. Cada dia mos divertiem mes.
La trampa de l´unio
No erem conscients de lo que estavem fent. Total, no era per a tant. Eren un grup de 200 persones que amavem Valencia, i voliem canviar les coses, al nostre aire. I pareixia, que com mosatros existien mes grups que defenien lo mateix. Primera mentira. Pronte varem vore que el sentit de l´humor i el trellat no era massa comu en els nostres interlocutors. I lo que es pijor, no volien construir, no tenien diners, ni gent, ni idees, pero si molta mala llet.
Qui no suma, resta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario