Els carrers de Tegucigalpa son perillosos. Els
vidres dels coches son negres per a ocultar qui va dins, i els motoristes van armats. Les bandes de delincuents
locals, conegudes com els “Maras” controlen els barris, el mercat de la droga, el
negoci de l´extorsio,… i se pot dir que una vida no val mes de 100 dolars.
Yo estic cagat de por perque he d´anar a Tegucigalpa, en tot este panorama.
Vaig a visitar la Basilica de Nostra Senyora de Suyapa. No es que li haja
fet una promesa a la Verge, no. Veran vostes, yo soc un desastre en les meues
mans i no se fer res practic en elles. En canvi, resulta que mon yayo era
orfebre, i un gran escultor que se guanyava la vida fent art religios. Llastimosament,
mon yayo no pogue vore acabada la seua obra mes important L´Altar Major de la
Basilica de Nostra Senyora de Suyapa, una joya d´art que está a mes de 8.000 km
de Valencia, d´a on som, i que es completà fa mes de 50 anys. Una joya de la
que s´ha parlat molt en la familia, pero que ningu ha visitat, i que ademes no està
completa.
I es que des de 1958, entre pins i llaurers, en un
raco oblidat de la nostra casa de Moncada, abandonada es trova una
representacio del Pare Etern, tot marbre blanc. Esta peça es la que li falta al
Santurari de Suyapa i mai viajà a Hondures. L´estatua, incompleta, no te peus,
i li falta una mà. Els peus i la mà
que li falten, estaven amagats en uns traster prop d´un stock de llenya, a on
de chicotets anaven buscant tesors, entre chincolers i oliveres.
Pero, l´estatua pareix que volia anar a Hondures. Un
dumenge, fent la paella en Moncada, li vaig fer una foto a al Pare Etern i la penjarem
en Facebook. Despres crearem una entrada en la Wikipedia explicant l´historia
de l´estatua. El retor de Suyapa, que es un monstruo de les tecnologies, trobà
la foto, i es ficà en contacte en mi. Volia que l´estatua volara cap a
Hondures. Eixa es la rao del meu viage: Acompanyar a l´estatua de marbre i vore
lo que mon yayo feu 50 anys arrere.
L´aeroport de Tegucigalpa tampoc es que siga molt bonico. De fet es el mes perillos d´America. Primer perque està dins de la ciutat, i els avions passen davant dels
edificis i les montanyes. La maniobra d´aterrage
es mes divertida que pujar ad una atraccio de Disneyland. L´estatua i yo, hem
patit per arribar al nostre desti, pero ya estem esperant al chofer que mos ha
de portar al hotel, i despres al Santuari.
Mos espera, Wilfredo, un cholo de 2 metros en un mostacho
ridicul que no parla molt. M´advertix de que el claxon no funciona, per un
problema electric, i que ha d´anar al mecanic lendamà per a arreglar-ho, ans de
passar per mi. Bo, millor, mes temps per a dormir.
-¿Que le parese
la siudad?- Me pregunta Wilfredo- ¿Le
gusta?
- Si, es muy interesante.
En realitat, la ciutat està molt bruta, es prou
lleja, i dona una sensacio de caos poc confortable. ¿Pero com li dic yo aço al
meu nou amic?
De fet, si la mire mes detingudament, es la ciutat
mes lleja que mai he visitat en ma vida. Pero calle, per prudencia, algo no usual en mi. Me faig major, crec.
Pensant en estes coses, me done conter de que estem parats
en un semafor, i que la llum està verda, pero el coche que en tenim davant no
alvança. ¿Tindra un problema mecanic?
El chofer, intenta tocar el claxon, pero no
funciona.
El semafor torna a ficarse en roig. El vehicul de
davant de mosatros no s´ha menejat ni un milímetro.
40 segons despres, torna la llum verda. I res, la
furgoneta de davant de mosatros,…no es meneja. Quina cosa mes rara. Els
coches dels costats avancen rapidament, i es perillos canviar de fila. Paciencia,
pense. ¿Li haura passat algo al conductor de davant?
Atra vota, llum roja. Continuem ahí, parats.
¿Esto es normal? – Pregunte a Wilfredo.
Abans de que me conteste, un jove rapat, i
musculos, en tot el cos ple de tatuages es baixa del coche en un maleti, i es dirigix cap a mosatros
en una pistola en la mà.
Ya està, me dic, ¡Quina benviguda a Tegucigalpa!, vaig a coneixer als Maras, en lo
be que estava yo en Valencia.
El chic, apunta en la pistola, i obliga a Wilfredo a
obrir la finestra. Wilfredo obri en la boca tancada, i s´escomença a pisar-se damunt
de la por.
El mara, molt amablement passa el maleti i nos diu:
-Enhorabuena.
Eligieron plata. Han ganado 30.000 dólares. Nuestro jefe està cansado de la
gente poco gentil al volante. Por eso, habíamos propuesto un pequeño juego:
PLOMO o PLATA. Si, el carro de detrás
nos tocaba el claxon por no avanzar con el semáforo en verde, le metíamos
plomo, por si falta de respeto. En cambio, si permanecían calmados, le dábamos plata:
Un premio de 30.000 dólares. Disfrútenlo.
