El Burka

Com cada dia, abans de l'alba, anunciant que molt pronte aguataràn els primers raigs de sols, l'Iman de la mesquita del seu barri cridava a l'oracio de "Al Farj":

- ¡¡¡Allaaaaah, Akbaaaaar!! (Alà es gran)

Hakim, musulmà practicant, s'alça del llit decidit a fer la primera oracio del dia, pero primer se prepara, aseant-se, rentant-se mans, peus i cap. Agarra l'estoreta i comença a postrar-se agenollat davant d'Allah, mirant a l'eixida del sol, direccio a la Mecca.

Marco, un italià vei de Hakim, propietari d'un restaurant de moda en l'eternal Istambul, ans Constantinopla, protesta com cada mati:
- Ya està bramant...¿No podem cridar a l'oracio sense fer tant de soroll? Alguns volem dormir a les 5 del mati, collons...¡mamma mia!!!, pensa Marco, mentres s'amaga baix l'almohada, intentant esmortir el so que li arriba de la Mesquita veïna.

Quan Hakim acava de fer l'oracio, la seua dona Mounia ya li ha preparat el desdejuni. Un poquet de Jobs, (pa tradicional arap), datils i llet agria i un gotet de te en molt de sucre. Tots els dies igual. Hakim acava de desdejunar i se dirigix a l'eixida de la casa,...quan ya està casi en la porta el seu chiquet menut (que encara no va a l'escola) li crida i li dona un bes i le diu:

- Que tingues bon dia, pare.
- Gracies, fill meu
- Pare, aci be un tio alguns matins.
- ¿Un tio?.
- Si, un home molt simpatic.
- Ah, ¿I jugues en ell?
- Si, jugue en ell. Tambe es amic de la mare.
- Saha, saha, fill meu. Juga en el teu amic. (Imaginari, supon el bo de Hakim).
- Saha, pero passa mes jugant en mama que en mi.
- Mmmmm... li has de dir al teu amic imaginari que jugue en tu mes. Aixina no t'aborrixes.
- Saha, pare.

El pobre Hakim ix de la casa, algo preocupat. El seu fill necessita un germanet per a jugar, sino continuarà jugant en el seu amic invisible. Per desgracia la seua dona està molt cansada quan ell arriba a casa, son moltes les faenes quotidianes, ocupar-se de del chiquet, d'ell mateixa, no para ni un moment. Hakim, ya en el carrer se creua en un amic i li comenta que el seu chiquet te molta imaginacio, i que li fa falta un germanet per a jugar, que no pot continuar jugant en l'amic invisible

L'amic pensa lo mateix: "No patixques, amic Hakim. Molt pronte, Vas a tindre una familia mes gran, Inschallah (si Deu vol)".
Hakim pega la cabotà: - "Inschallah, khoya (si Deu vol, germà)"
- "Hamdoulah (gracies a Deu) l'amiga de ta dona li ajuda en la casa, i juga en el chiquet"
- ¿Quina amiga, Adnane?, pregunta Hakim. "La meua dona no m'ha parlat mai d'ella"
- No ho se,...porta un burka com ta dona quan ix al carrer. El seu marit es un bon musulmà, com tu Hakim. Respecta molt l'Islam, i sa dona li obeix com toca. No com eixes putes que ixen impudicament al carrer sense tapar-se com Deu mana. Perdo, per l'expressio, pero es lo que son.
- Malish, malish (no passa res). Es aixina com dius. Un home que no protegix a sa dona dels ulls impurs dels demes, no es un bon marit.
- Si. Tens rao. Bo, bon dia, Hakim
- Bon dia, Adnane.

Hakim que s'ha entretingut mes de lo habitual charrant en el seu amic, se dirigix correguent a la faena, una construccio fora de al ciutat, a on es capataç d'una colla de ferralles. Quan està ya prop de l'autobus, veu com una dona, molt alta, camina decidida i en pas llauger, vestida en un burka negre dirigint-se cap a sa casa.

-¡Ah!, Eixa ha de ser l'amiga de la meua habiba (el meu carinyet). Que content que estic de que la meua dona tinga una amiga que li ajude en la casa, aixina estarà mes descansà per a ficar-se en faena a fer una familia mes gran.

Hakim, se dona conter de la manca de relacio conyugal en sa dona, i estos pensaments li venen al cap: "Esta nit o radwa inschallah (demà si Deu vol), hem d'intentar-ho, necessitem mes chiquets en la casa"

Marco, arriba a la pizzeria sobre les 11:30. Arriba molt content, pensa el seu soci Antonio. Porta unes semanes molt misterios, molt content, i no arriba mai a la faena mes pronte de les 11 del mati. Es molt raro. Antonio pensa que Marco està enamorat...

Son les 7 de la vesprà i Hakim arriba a casa. El sopar està en taula. Pero hui Hakim porta un regalet per a Mounia. Es poqueta cosa, un chicotet detall que ha comprat desprès de la faena per a la dona mes maravillosa del mon, li diu Hakim.

- Demà vullc que te reposes, aixina que compraré una pizza del restaurant italià del barri. ¡Que simpatics son estos Marco i Antonio!, ¿eh?, Mounia.
- No ho se, no els conec massa.
- Si, son molt simpatics i ho fan tot molt bo. Ya voras com disfrutes en la pizza. Aixina que demà, descansa. Mounia. Vullc que estigues descansà per a la nit.
- Molt be, maridet meu.
- Hem de fer mes gran la familia.
-Si, tens rao. Crec que espere un fill.
-¡Quina alegria me dones!

El dia siguient, Hakim repetix el seu dia. Oracio pel mati, autobus, faena en la construccio, se despedix del seu chiquet i li pregunta:

-Adel...el teu amic...¿Quina edat te?
-Com tu mes o menos, pare
-¿I com va vestit?
-Com la mare, en un burka que li tapa el rostro fins a que arriba a casa.

Hakim, ara ya algo desconcertat, ix de casa. No se dirigix directament cap a l'autobus que li porta a la faena. Algo mosquejat diambula pels carrers del seu barri. Esperant tornar a vore a l'amiga del burka de sa dona. Espera i espera, pero hui no n'hi ha dona del burka que s'arrime a sa casa.

Algo nervios, perque arriba tart a la faena, Hakim agarra un taxi i se dirigix escapat al treball.

Al dia siguient, lo mateix. I hui, tampoc apareix la misteriosa dona del burka...pero al tercer dia...des del seu escondite del carreró, Hakim vislumbra la figura d'una dona alta, vestida en un burka negre, que se dirigix en pas firm cap a sa casa.

En el cor a cent per hora, i la sanc bollint, Hakim espera amagat, pero els seus peus comencen a caminar cap a la casa, sense que la ment responga, comença a pujar les escales de l'edifici. Un veï li desija bon dia, Sabah el Khair, li diu. Pero Hakim no escolta mes que el seu puls en els oits, i el cor a punt d'eixir-li per la boca.

Tremolos, entra en sa casa, i va directe a la seua habitacio. Obri la porta,...i cau agenollat. No pot creure lo que està veent. Dos burkes en terra, el de sa dona que està en el llit i el burka que ha de ser de l'home...¿¡¡Es Marco!!?, l'italià de la pizzeria del barri que ha entrat tranquilament en sa casa dia raere dia,...amagant el seu rostre, i la seua condicio d'home baix d'un burka negre.

Ni les dones mes cotilles del barri, ni els veïns, ni ningu salvo el seu chiquet inocent han caigut en el conter de lo que estava passant...

¡¡¡Maleit burka!!!!

La momia

Yo no volia ser una momia…com se sol dir: “Me varen liar”.

No es creguen vostes tot lo que diuen els arqueolecs i historiadors sobre piramits, faraons, etc… En primer lloc, quan yo era Farao de l’Egipt, per a mi les piramids eren algo aborrit, vulgar e inutil. Pero el meu poble, ¡ay, el meu poble…! ¡Estaven obsessionats en l’idea de fer la construccio de la meua gran piramit, de la meua tomba faraonica! Si, ya se que s'ha dit que Yo, el gran Farao tenia al meu poble en la mes indigna esclavitut, tot el dia treballant, carregant pedres de gran tonellaje i al que no trevallara,...PAM...fusta, llatigo i garrot, pero, NO...AIXO NO ES DE VERES. ¡¡Quan de mal han fet les pelicules de Charlon Heston...!! Lo de construit piramits era idea dels meus subdits, era per culpa de la seua caboteria.

Yo volia ser navegant, surcar els mars en el meu barco de veles, ¡¡¡lliure com el vent....!!! Un dia, estava yo en el meu palau d'Alejandria, mirant el mar, suspirant, desijós de partir i coneixer mon, quan li vaig propondre als meus subdits:

-¿Que no farem un barco de recreo? - li vaig dir a uns obrers que estaven oscecats tallant marbre.
-Che, Excelencia... barco de recreo, barco de recreo...Sa excelencia no pense voste en eixes bobaes. Pense en el mes enllà, ya tindrà voste temps de navegar quan passe a millor vida. De moment, no patixca que li estem fent una piramit de lo mes comoda per a voste i tota la seua familia.
-¿Tindra moltes finestres, lleals subdits, la meua piramit? Es que soc mig claustofobic....
-¿Finestres? ¿Finestres pa que? ¿Cla, cla...Clausto què?
-¡Bo, feu lo que vullgau! - Els vaig dir desesperat- Sempre igual, estos egipcis meus no me fan ni cas- refunfunyava yo pà ca a dins.

El farao, yo per lo menos, solia ser molt campechano, com dieun ara, sempre que podia charrava en el meu poble, m'escapava de palau, passejava per la plaja, visitava els burdels d'Alejandria i El Cairo... Ansiava tindre un barco, pero ningu me fea cas. Tots estaven molt afaenats tallant pedra, pujant pedra, colacant pedra...de quan en quan, mentre s'estrobava alguna pedra, esta li va caure damunt a d'algu dels meus obrers. He de reconeixer que els meus subdits eren molt inteligents i trevallaors. Pero ningu, va caure en formular la Llei de la Gravetat, no per falta d'inteligencia, sino per mala sort. No va ser fins al segle XVIII quan a Newton li caigué una poma quan estava fent una siesta baix d'un arbre, si li haguera caigut una pedra d'una tonellada de pes, no crec que li haguera quedat el cap per a pensar en eixes coses...pero en fin, eixa es un atra historia...pero segur que a mes d´un dels meus subdits formularen la Llei de la Gravetat ans que Newton, pero no pugueren ficar-la en papiro, no per falta de ganes, ni falta de cap, sino...per aplastament de cap.

No dic yo que fer la primera piramit no fora algo que estiguera be. Era una idea original. La segon, tampoc estava mal. Bo, s'havia construit una piramit chicoteta, fer-la mes gran estava be,...pero fer una piramit per a cada farao i enterrar-lo dins...era anar massa llunt, i deixava de ser original.

La qüestio es que yo no volia ser Momia,...i Farao tampoc. ¿Per a que negar-ho? I encara que parega ironic, no he entés mai eixa fascinacio per les piramits. Es algo ridicul. A lo millor li he agarrat mania a les piramits perque m'he passat moltes llunes dins d'una, passant fret, calor, i tot el dia a fosques.

En fin, quan vinguen a visitar-me al Museu del Cairo, per favor...fotos sense flash que me fa mal la llum en els ulls despres de passar-me una eternitat a fosques, i si poden,...conte´m alguna coseta del mon, com vieuen vostés, etc...¡¡Es l´unica forma que tinc de fer turisme!!

Atentament,

La momia

Todo el mundo es bueno,Fayçal...

Fayçal, ha dejado de ser el chico de los recados de mi obra (La UTE). Ahora es el chico de los recados de la subcontrata de trabajos marinos (APP)

Fayçal, cuyo nombre fue dado por sus padres del príncipe árabe Fayçal ibn Hussein, deambula relajado por la oficina de la UTE, con la mirada perdía, y la mente en modo “Stand by”. Algún puñetero le dice “Fayçal, la oficina de APP es por ahí”.

Pero Fayçal, bohemio, pensador y filósofo responde: “Vengo a ver a mis amigos de la UTE”

-Aquí no hay amigos, Fayçal, esto es trabajo –recuerda el puñetero

-Quizá para ti…

Después de esta lección de cómo entender la vida, el joven Fayçal vuelve sobre sus pasos, y continua con sus profundas reflexiones sobre la existencia.

¡Qué momentos tan gratos! ¡Qué ricos recuerdos! ¡Cuánto júbilo en ese despacho! ¡Qué risas se echaron Fayçal y sus amigos de la UTE! Ahora, en la oficina de APP sólo queda el recuerdo y la nostalgia.

“Fayçal, no te arrime a la paré

Que te va llenar de cààaa,

Fayçaaaà, fayçaaaaaà….”

La llengua valenciana i els kabyls d'Algeria

En el segle VII, l'impuls dels seguidors araps de Mahoma (Mohammed) entraren en Algeria, un poc despres en la peninsula Iberia i per supost en Valencia.

Segons, la teoria catalanista, en Valencia se parlava llati fins ad eixe moment, pero en l'entrada dels araps la poblacio deixà la seua religio cristiana i el seu idioma llati, i la comunicacio oral i escrita se feu en arap.

Segles despres, segons els catalanistes junt a Jaume I vingueren nobles aragonesos que portaren el castellà a l'interior, i els nobles catalans el seu idioma a la costa. Aixina ho deya Joan Fuster, sense proves, sense documentacio...i aixina ho conten les Universitats. I se queden tan satisfets. Es una teoria rupturista, una teoria ridicula sense trellat. La gent no adepren una llengua tan rapidament, d'un dia a l'atre....sino "Home English" no existiria i les academies d'angles no guanyarien diners. Si pensem lo dificil que li resulta a la gent adeprendre un idioma diferent en el segle XXI, en les tecnologies visuals, llibres, diccionaris, escoles que tenim a disposicio...no vullc ni imaginarme com seria l'ensenyança de l'arap en el segle VII, quan la majoria de la poblacio era analfabeta i no sabien ni llegir ni escriure.

En l'epoca de la Reconquista, la paraula Catalunya no existia, i per tant tampoc existien els catalans. Ademes, gracies al treball d'investigacio del catedratic Antonio Ubieto, entre atres, les teories catalanistes de la repoblacio catalana se demostren incorrectes. Ubieto estudia els Llibres del Repartiment, i del Avehinament, i revisa el numero de nobles d'Arago, de nobles dels condats que ara se diuen catalans, i atres nacions europees. Vingueren mes navarros o genovesos que catalans, per eixemple,...encara que la paraula catala no existia a l'epoca. En canvi, la paraula Valencia existix desde fa mes de 2000 anys...

Pero, es que en la Valencia musulmana existien cristians, els mossaraps. I anaven a Misa a San Vicent de la Roqueta. I parlaven romanç valencià. I abans que Jaume I, El Sit Campeador va conquistar Valencia. I les jarches...i tantes proves que els catalanistes no accepten, amaguen, lleven dels llibres...El romanç, l'evolucio de la llengua llatina, se parlava en Valencia mentres la dominacio musulmana ostentava el poder politic i religios. I els escritors valencians dels segles XIV, XV, XVII afirmaven que escrivien en valencià...aixina ho deixaren per escrit Joanot Martorell en la seua introduccio del Tirant lo Blanch, o Bonifaci Ferrer en la seua traduccio de la Biblia al valencià..i tants atres com recull Joan Ignaci Culla en "Cronologia de la llengua valenciana" o Mossen Alminyana en el "Crit de la Llengua", en texts originals per a desgracia del pancatalanisme.

Pero me crida l'atencio, perque es un tema que desconeixia, pero que ho estic vixquen molt de prop....¡¡¡lo mateix passa en Argelia, 1400 anys desprès de l'entrà dels araps en el Magreb!!!... els Kabyls (berbers argelins) no han perdut la seua llengua. Mes de 7 millions de persones parlen Kabyle en Argelia, i tenen un alfabet i lliteratura propia...desprès de 1400 que entrara l'Islam en Argelia, la llengua Kabyl es parla cotidiament en Argelia. Com a mostra, esta foto d'un rotulacio en un poble d'Argelia: Tizi Ouzu.

Pero es que l'arap que se parla en Algeria, no te que vore en l'arap que es parla en Arabia, Libano o Egipte. L'influencia romana, espagnola, francesa i kabyle, donen un dialecte argelià de l'arap ric en lexic llati. Tant es aixina, que en els anys 70 i 80 en l'epoca en la que es crea la OPEP (Argelia es un gran productor de Gas i Petroleu), baix el pretext d'una major germanor entre els pobles araps (i pujar el preu dels combustibles fossils als occidentals, clar...) manprengueren una "arabisacio" brutal en escoles i universitats. Exhaltant tot lo arap, i menyspreant la raça berber,...en les escoles intentaren que els chiquets adeprengueren l'arap classic, i deixaren el dialecte arap argeli.

Vingueren professor egipcis, araps, i coparen les places de professors en les escoles i se ficarena ensenyar tradicions araps i la llengua standard i culta dels habitants de l'Arabia Saudita. Tot lo argeli era incult...tot lo que vinguera d'Egipt i Arabia era cult i pur...

¿A que m'enrecorda esta historia d'arabisacio en escoles i universitats?

Leire Pajín, para ahorrar en Sanidad

Zapatero es un crack, y nadie lo comprende.

Hay gente que propone el "copago" en la Sanidad Pública, cobrar un par de euros en las consultas para que la gente que abusa se abstenga de ir al médico a pasar la mañana. No se trata ni mucho menos de cubrir los gastos, sólo que la gente se lo piense un poco antes de ir al médico.

Zapatero más sutílmente ...ha puesto a Leire Pajín de Ministra, para que a la gente le entre miedo ir al médico, y de esta manera se quede en la cama tomando sopas calientes viendo la tele. Viendo la tele, y viendo salir mucho en el telediario a Leire Pajín, así los enfermos aliviados pensarán: “Menos mal que estoy aquí en casa, y no en un hospital de esta tía”. Con esta medida, los enfermos sanarán antes, y encima el Estado se ahorrará miles de millones de euros.

Y el efecto Leire Pajín funciona. Yo, sin ir más lejos, ayer tuve una pesadilla: Me veía en un quirófano con Leire Pajín vestida de cirujano, con serrucho de carpintero y todo, preparada para operar. Luego me desperté sudando, en mi cama de Argelia, y pensé: ¡¡¡Salvado!!!.