El cholo Alcibiades carregava la seua mochila mentres avançava per la selva. Coneixia la terra perfectament. Naixqué feya 24 anys en una barraqueta feta per son pare, en quatre canyes, i algo de fusta que havia tallat en motoserra i machete.
En el seu poblat, Chicheme, en el istmo de Panama eren apenes 23 families, de 4 clans diferents. Sa vida havia transcorregut entre pluja, fanc, els animals de la “potreria” i aquella espesa i salvage selva tropical.
Hasta el moment, tot havia segut una lluita per la supervivencia. Agricultura molt primitiva: Bananes, yuca, nyame, creilles, coco…pollastres, chivos, i algunes vaques. Els gossos sempre l´acompanyaven. Uns gossos mes prims i famolencs que ell encara.
Feya vora 5 messos, el seu i els atres poblats dels indios de la zona estaven rebolicats. Uns gringos anaven a traure or i plata de les seues terres. Bo, de les terres en les que ells vivien, pero que eren propietat le l´Estat. Els estrangers pagaven al govern uns diners per a que els deixaren explotar les Mines. El govern tambe exigia que l´empresa estrangera havia de donar faena als habitats de les comunitats proximes i si era necessari, relocalisar els poblats, les cases, els cultius, les families…Ningu parlava d´un atra cosa.
Alcibiades s´havia apuntat a l´oficina improvisada que els gringos havien instalant en la seua comunitat indigena, en la calificacio professional de macheter. Era molt bo en el machete. Tallava rapit, i avançava com una maquina dibuixant camins entre els arbres. Era dels millors fent surcos dins de la selva.
De quan en quan es trovaba en alguna serp i si no n´hi havia mes remei, havia de tallar-li el cap. La mes perillosa era la X. El seu veri podía matar un chiquet en hores, i un adult, si estaba fort, ho passava mal durant dies. Les culebres eres punyeteres tambe, perque encara que no eren perinoses, normalment mossegaven baix,entre els turmells i els genolls. Per a evitar problemes eixe area estava ben protegida én polaina, una especie de proteccio de cuiro feta artesanalment
Era l´hora d´esmorsar. Alcibiades anava en un grup de topografs paisas. Ell encapcalava l´expedicio, obrint el cami. Ara descasaven i menjaven arros, carn i yuca.
-Alcibiades, ha de menjar voste mes. Apenes està esmorçant i estes caminates son molt llarges– Li recomava el capataç dels topógrafs.
-Gracias, Yonatan, estic be.
-Menje mes, no siga timit.
-Ya. Estic be. Menjen vostes, de veres.
Cada dia era lo mateix
El capataç dels topografs es desperava én Alcibiades. ¿Per que no menjaria com els atres?
-Alcibiades, ¿Per que no menja com mosatros?.
-Mire voste. Yo soc molt pobre. Estic acostumat a menjar aixina. Ara han vingut vostes, m´han donat faena, i el meu sou es mes de lo que necessite. Estic molt agrait. Pero la meua pancha està feta per a pasar fam, i no queixar-se. Si l´acostume a menjar mes, i pert la faena….Me costare molt tornat a menjar poquet, i seria molt desgraciat. No, mestre, no menjare. Els pobres no podem. Si eres un pobret indio com yo, acostumar-se a ser ric es molt facil. Pero acostumar-se a ser pobre si eres ric, es molt molt difícil. No vullc patir.
