lunes, 30 de abril de 2012

El Pare Nostre en Valencià

En el Mont de les Oliveres (Terra Santa) es troba el convent del "Pater noster", en el mateix lloc a on Jesus ensenyà als seus discipuls el "Pare Nostre".

En este lloc sagrat, les carmelites edificaren un convent en el que es pot llegir el "Pare Nostre" en diferents idiomes, entre ells el valencià.

Aci teniu una foto en el "Pare Nostre" en un valencià correcte, en Normes d'El Puig, llunt de l'ortografia de Pompeu Fabra i llunt de la "normalitzacio" de la AVLl

Missal en llengua valenciana

Des de 1978, es pot donar la missa en Llengua valenciana, gracies al treball de Mossen Almiñana (autor de l'obra "El Crit de la Llengua", entre atres).

Mossen Almiñana i el seu equip de colaboradors, prepararen en 1978 els texts "Ordinari de la missa en Llengua valenciana" i "Propi del temps en Llengua valenciana", per a ajudar en la celebracio de l'Eucaristia. Tambe es obra de Mossen Almiñana el "Ritual dels sacraments en Llengua valenciana".

Estes obres, que pretenen transmetre la paraula de Deu en l'idioma valencià, arrivaren 16 anys despres de que el "Concili Vaticà II" (1962) encomanara la celebracio dels rituals catolics en les llengües modernes de cada territori, abandonant el llati com fins entonces era habitual.

Els mencionats "'Ordinari de la missa en Llengua valenciana" i "Propi del temps en Llengua valenciana" son dos texts que ya podrien estar consolidats en les esglesies valencianes si no fora per la pressio catalanista que impedix que tots els proyectes per a fer natural la llengua valenciana en tots els ambits socials, es puguen desenrollar en
normalitat.

Ademes, el 8 de desembre de 1984 fon presentada solemnement la primera edicio dels "Quatre evangelis" en Llengua valenciana. La traduccio de "Els quatre evangelis" feta per Josep Almiñana Valles i Lluis Alcon Edo fon aprovada per la Comissio Permanent de la Conferencia Episcopal Espanyola, en sa reunio del 2 al 4 de Maig de 1984.

martes, 17 de abril de 2012

Rajoy, más que recesión: Depresión

Las medidas de Rajoy ante la crisis no sólo no están atajando la recesión, sino que nos conducen a la depresión económica.

Ante la presión de Alemania por el déficit fiscal, Rajoy sube los impuestos. La presión fiscal es tan elevada en España, que no es interesante invertir. Es mejor abrir o llevarse las empresas a China, Marruecos, Sudamérica... Como no hay inversión, crece el paro y se pagan menos impuestos.

Como se pagan menos impuestos, el Estado tiene menos dinero, y como hay más paro, se tiene que gastar más dinero en subsidios de desempleo. Como se recauda menos y se gasta más en subsidios, el Gobierno decide hacer más recortes. La inversión en Obra Pública tiende a desaparecer.

Como no se invierte en Obra Pública, se destruye más empleo, más empresas cierran, y se recaudan menos impuestos. Como hay más desempleo, hay más gasto en subsidios sociales. El Gobierno vuelve a tener déficit fiscal, y toman la decisión de invertir menos y subir los impuestos.

La presión fiscal es tan alta, que crear empresas es casi heroico. Se destruye más empleo, el Estado ingresa menos por impuestos, etc, etc, etc, etc...

Así no vamos a ningún lado.

miércoles, 11 de abril de 2012

El cholo Alcibiades: "Es facil acostumar-se a ser ric...."


El cholo Alcibiades carregava la seua mochila mentres avançava per la selva. Coneixia la terra perfectament. Naixqué feya 24 anys en una barraqueta feta per son pare, en quatre canyes, i algo de fusta que havia tallat en motoserra i machete.

En el seu poblat, Chicheme, en el istmo de Panama eren apenes 23 families, de 4 clans diferents. Sa vida havia transcorregut entre pluja, fanc, els animals de la “potreria” i aquella espesa i salvage selva tropical.
Hasta el moment, tot havia segut una lluita per la supervivencia. Agricultura molt primitiva: Bananes, yuca, nyame, creilles, coco…pollastres, chivos, i algunes vaques. Els gossos sempre l´acompanyaven. Uns gossos mes prims i famolencs que ell encara.
Feya vora 5 messos, el seu i els atres poblats dels indios de la zona estaven rebolicats. Uns gringos anaven a traure or i plata de les seues terres. Bo, de les terres en les que ells vivien, pero que eren propietat le l´Estat. Els estrangers pagaven al govern uns diners per a que els deixaren explotar les Mines. El govern tambe exigia que l´empresa estrangera havia de donar faena als habitats de les comunitats proximes i si era necessari, relocalisar els poblats, les cases, els cultius, les families…Ningu parlava d´un atra cosa.

Alcibiades s´havia apuntat a l´oficina improvisada que els gringos havien instalant en la seua comunitat indigena, en la calificacio professional de macheter. Era molt bo en el machete. Tallava rapit, i avançava com una maquina dibuixant camins entre els arbres. Era dels millors fent surcos dins de la selva. 

De quan en quan es trovaba en alguna serp i si no n´hi havia mes remei, havia de tallar-li el cap. La mes perillosa era la X. El seu veri podía matar un chiquet en hores, i un adult, si estaba fort, ho passava mal durant dies. Les culebres eres punyeteres tambe, perque encara que no eren perinoses, normalment mossegaven baix,entre els turmells i els genolls. Per a evitar problemes eixe area estava ben protegida én polaina, una especie de proteccio de cuiro feta artesanalment
Era l´hora d´esmorsar. Alcibiades anava en un grup de topografs paisas. Ell encapcalava l´expedicio, obrint el cami. Ara descasaven i menjaven arros, carn i yuca.
-Alcibiades, ha de menjar voste mes. Apenes està esmorçant i estes caminates son molt llarges– Li recomava el capataç dels topógrafs.
-Gracias, Yonatan,  estic be.
-Menje mes, no siga timit.
-Ya. Estic be. Menjen vostes, de veres.
Cada dia era lo mateix
El capataç dels topografs es desperava én Alcibiades. ¿Per que no menjaria com els atres?
-Alcibiades, ¿Per que no menja com mosatros?.
-Mire voste. Yo soc molt pobre. Estic acostumat a menjar aixina. Ara han vingut vostes, m´han donat faena, i el meu sou es mes de lo que necessite. Estic molt agrait. Pero la meua pancha està feta per a pasar fam, i no queixar-se. Si l´acostume a menjar mes, i pert la faena….Me costare molt tornat a menjar poquet, i seria molt desgraciat. No, mestre, no menjare. Els pobres no podem. Si eres un pobret indio com yo, acostumar-se a ser ric es molt facil. Pero acostumar-se a ser pobre si eres ric, es molt molt difícil. No vullc patir.

jueves, 29 de marzo de 2012

Nou llibre en valencià: KLAM

Ya ha està preparat el nou llibre de Gom: ¡¡¡Klam!!!, 16 autors, 16 contes. Entre atres Chimo Lanuza, Just Llorca, Manolo Casaña, i el yo. Tambe faig el prolec. Compreu-lo ya, cabrons. Encomanes a chaumet@gmail.com. GRACIES

domingo, 25 de marzo de 2012

Ni saber decir "Agua"

Ayer, mi compañero de fila en un vuelo Valencia-Madrit le pide "water" a la azafata de Air Nostrum. Era un inglés, bien educado, y no sabía ni decir "AGUA"

La cuestión es grave. ¿No saber decir ni "Agua" en castellano y viajar por el mundo? En fin...

sábado, 4 de febrero de 2012

El nacionalisme valencià es necessari


El nostre valencianisme, el nacionalisme valencià, te els seus arrels en el nostre amor racional per la patria valenciana. Els valencians som un poble en una
identitat propia i diferenciada, una senyera, unes tradicions, una llengua valenciana propia,...i lo que es mes important: Un poder i un estat valencià desmantellat per Castella en 1707: El Regne de Valencia.

En conseqüencia i despres d´eixa nefasta batalla de Almansa, el Regne de Valencia quedà abolit per "justo derecho de conquista de Castilla" i els nostres Furs deixaren de estar vigents, pero... la nacio i la nacionalitat valencia va permaneixer viva, en el nostre imaginari colectiu, i dins dels nostres cors hasta als nostres dies, manifestant-se lliure en les festes i tradicions valencianes, com les Falles o les festes de Moros i Cristins. Inclus en temps de Franco, les Falles continuen escrivint i fent-se exclusivament en llengua valenciana, en gran valentia i corage, passant per damunt dels censors, els espanyolistes, i els fascistes centralistes.

En les decades dels 60 i 70, l´arribada massiva de treballadors de les regions mes pobres d´Espanya als barris obrers de Valencia, i l´implantacio de les idees pancatalanistes en l´esquerra valenciana, de la mà d´un falangiste de Sueca (Joan Fuster), produixen que en els 80, quan arrasa el PSOE en les eleccions del 83, gracies als vots dels no valencians (que llegitimament voten als partits d´esquerres demanant un canvi politic i social), els valencians mos trobem desamparats. Per una banda, els dirigents del PSOE en Espanya practiquen politiques economiques dirigides a beneficiar als nous rics de la "Beautiful People", liderats per Boyer, Isabel Presley, Carlos Solchaga, etc...i en Valencia, els dirigents estilen una moda nova de catalanisar la llengua valenciana, en lexic i expressions artificials i innecessaries, quan no imitacions ridicules de la nova i flamant radioTelevisio Catalana TV3 que emitia sense pudor desde Castello hasta Alacant, i en ajudes economiques millonaries, convertint-se en maxim simbol dels coents de la beautiful people valenciana, alguns provinents directament del Franquisme, com Ciprià Ciscar, ex-alcalde franquiste de Picanya

En esta situacio doble perill mos trobavem: La castellanisacio social, i la catalanisacio cultural. Els valencians, com sempre, callarem i trevallarem. I no escoltarem les veus que mos avisaren del gran problema que teniem davant mosatros: Quan un poble oblida la seua cultura i la seua historia, eixe poble desapareix.

I ara, en estos temps de crisis, recessio i depressio economica fa falta -mes que mai- el Nacionalisme Valencia. Un nacionalisme valencià que lluite per difondre i defendre l´identitat valenciana, la seua cultura, pero tambe la seua economia.

En este mon globalisat, a on els estats han claudicat davant els mercats financiers, hem de mirar dins de casa i fer un esforc per ajudar l´economia propia. Ajudar als chicotets i grans empresaris valencians, el comerc tradicional, regenerar la banca valenciana i apoyar l´agricultura i el camp valencià. Ara que tot pareix que es fa i es fabrica des de China, es quan els valencians hem de ser disciplinats i consumir a soles productes valencians. Mos juguen el futur.

Primer, mos llevaren el nostre poder politic representat pel Regne de Valencia i els seus Furs. Despres mos castellanisaren, i mos convertiren en sucursal del poder de Madrit. Mes tart, la catalanisacio cultural dels 70 d´una mini elit mos deixaren sense anima i sense personalitat propia, I ara la globalisacio economica que permet que productes foraneus que no paguen imposts en el seu pais d´orige i tampoc tenen arancels en el nostre, han destruit la nostra economia productiva.

Per a rematar-ho, els dirigents corruptes del PP han portat a la Generalitat Valencia a una crisis institucional i economica sense precedents.

No n´hi han un atra: Nacionalisme valencià.

sábado, 24 de diciembre de 2011

Luis de Guindos y Lehman Bros




En Estados Unidos es muy apreciado un directivo que ha quebrado alguna vez una empresa. Alguien que ha llevado a pique una empresa, tiene la experiencia suficiente para no volver a repetir el mismo error otra vez.



Y Marianín, Rajoy quiero decir, confía en Luis de Guindos, que ya trabajaba en Lehman Brothers cuando ésta quebró.



¿Sabrá salvar España de la quiebra? Bueno, España ya está quebrada....¿Sabrá rescatar España de la quiebra? I don´t think so....




Quizá sólo sepa llevarnos más a la quiebra. Al fin y al cabo, las teorías americanas (como esta de que un directivo que ya ha quebrado una empresa es difícil que quiebre una segunda) son poco apicables en España. Por la Meseta está acostumbrados a repetir los mismos errores una y otra vez.



I mosatros els valencians no sabem trencar en Espanya, ni com ara que el barco s´afona. Mal anem

lunes, 12 de diciembre de 2011

Atrapat

El dictaor tornava a la chicoteta republica bananera, i s´havia format el caos. Segurament a ningu importava ya si eixe home de vora 80 anys, i que havia passat els ultims 20 en una preso del primer mon, havia de tornar a casa i morir tranquil, o havia de podrir-se en la trena local...encara aixina el govern havia tallat els principals carrers de la ciutat, des de l´aeroport hasda el nou llar del pobre ex-dictaor: una celda molt cutre.

La prensa criticava sense pietat a l´ex home fort, que ara no podia ni caminar, ni somriure com abans per una terrible paralisis facial. Eixos mateixos periodistes que fa anys eren portaveus de l´ex dictaor, convertits en feroç fiscal acusaor de la minuscula oposicio, ara es guanyaven la vida venent prensa groga, i explicant els suposts beneficis penitenciaris que tindria "el Man".

La Republica ya era lliure. "El Man" ya anava cap a la preso, pero com una mala jugà del desti, ya fora per l´accio de les forces d´equilibri cosmic, pel Karma...pero mes segurament degut a les ansiences de l´actual govern per tot controlar,...s´havia format un caos en el transit, i la mar de vehiculs en els carrers tallats d`aquell Manhattan caribeny havien deixat atrapats, emprisonats a tots els ciutatans lliures en els carrers de la ciutat. Ningu podia circular mes de 2 metres cada mig hora, ningu era lliure. "El Man" havia tornat, i estaven tots atra volta paralisats, atrapats,...els tencaculs de "El Pinya" tornaven a controlar Panama.

domingo, 25 de septiembre de 2011

Les dificultats d'escriure en valencià

Es dificil escriure en valencià.

Primerament, perque el poder politic no vol que s'edite en valencià. Al poder politic no l'interessa que Valencia mantinga la seua identitat. Ells continuen utilisant un model de llengua que no es la valenciana. Persistixen en un model catalaniste, en un esquema mental impropi per als valencians, i aixina, clar...es crea rebuig entre la poblacio, i el valencià ni es recupera ni s'enfortix. Tot lo contrari, va minvant. Les meues "agüeles" no parlaven un atra cosa que no fora valencià...ya vorem que parlen els meus nets, i aon acabem per culpa de la castellanisacio, conseqüencia de l'imposicio del catala.

Una molt chicoteta part de la poblacio accepta este catalaniste cultural i inclus el fa seu,...pero la gran majoria passa del tema. Creix la castellanisacio. El poder de Madrit content, perque el valencianisme desapareix poquet a poquet, i el poder de Barcelona content...perque en unes poques animes que compren ya es queden satisfets. El seu proyecte, es a llarc termini, no tenen pressa.

En segon lloc, editar en valencià es dificil perque els notres autors no conten en subvencions i....pensen: ¿Qui mos va a llegir?. En Espanya es llig poquet, i en Valencia menys. Tenim el sol i la plaja, i molta festa. No tenim temps per a llegir. Aixina, el mercat es chicotet. O siga, que es impossible viure d'aixo. Els escritors en català, tampoc tenen mercat, pero com els paguen subvencions...pues viuen d'aixo. Al poder de Barcelona no l'importa la rentabilitat.

En tercer lloc, mos costa temps i diners.

Entonces, ya veus amic, editar en valencià no es que siga dificil, es que es una heroicitat.

Pero, realment,...¿A qui l'importa? Mosatros estem enamorats de Valencia, som uns romantics sense remei, i tenim histories que contar . Tampoc hem de pensar en la rentabilitat, a soles volem mantindre viva la flama de la valencianitat.

I ara que les finances d'Espanya s'afonen, que les administracions publiques no tenen un euro per a gastar...¿De que viuràn els pancatalanistes? ¿Que faran? Apuntar-se al paro, no els queda un atra.

Mosatros, som valencians, juguem en casa, i el nostre mercat es tota Valencia. Si ho fem be, si lo que escrivim es interessant, no necessitem de subvencions ni de les almoines dels politics.

A per ells.

miércoles, 7 de septiembre de 2011

Valencia Campeo de Lliga


ENGUANY, SI. Lo tengo claro. La liga la ganará el Valencia C.F. Todo el mundo habla de la Liga de 2, de Madrit i de Barça,...pero no. La Liga será sólo del Valencia.

¿Por qué? Hay 18 equipos que están hasta el moño del duopolio, y creo que este año los jugadores de los 18 equipos restantes se van a dejar la piel en el campo para vencer a Madrit i Barça.

El Valencia C.F. se ha reforzado bien, se ha hecho un buen equipo, y tenemos un bloque de jugadores de calidad, jóvenes, sanos y comprometidos. Incluso Miguel cambiará de actitud, y sólo pedirá zumitos cuando se pase por On the rocks.

El año pasado, el Valencia hizo una gran temporada, pero no sumó puntos contra los 2 primeros clasificados. Eso son 18 puntos de diferencia respecto a sus rivales por el título (El Barça no sacó 25 puntos y el Madrit 21). Sólo con que el Valencia C.F. apriete un poco más en estos partidos contra Barça y Madrit, y que Sevilla, Villarreal, Bilbao, Atlético, Osasuna, Málaga, etc... muerdan un poco a Messi, Xavi, Ozil, Ronaldo, etc... el Valencia podrá volver a ganar su 3era Liga en 10 años, la séptima de su historia.

Y que nadie piense que soy demasiado forofo o parcial. Yo, cuando juegan Madrit y Barça soy ecuánime: Siempre quiero que pierdan los dos.

martes, 30 de agosto de 2011

Els viages de Tirant lo Blanch


Me pareix que seria superinteresant anar pel mon seguint a Tirant lo Blanch, en el llibre de Joanot Martorell baix el braç, i revivint les seues aventures.

El proxim viage el fare a Tlemcem (l'oest d'Algeria), a on Tirant lo Blanch estigue cautiu, i acabà convertint al cristianisme a molts moros (com s'escriu en la novela).

Desprès, no se quan, haure de continuar el viage en Anglaterra, Constantinopla (Istambul), Rodas, Grecia,...

Te pinta que va a ser un viage molt especial...¿Te'n vols vindre?

jueves, 25 de agosto de 2011

El corredor Mediterraneu


Està eixint en prensa estos ultims dies, que els presidents de la Generalitat Valenciana Alberto Fabra, i el president de la Regio de Murcia estàn demanant junt al president catala el corredor Mediterraneu per a mercancies transportaes per ferrocarril, davant del corredor Central que conecta Sevilla, Madrit i Zaragoza en Europa, i deixaria a Valencia, Murcia i Andalusia Oriental despenjaes d'Europa.

El corredor Mediterraneu es una de les eixides a Europa que te Valencia. Pero n'hi ha un atra tambe important que es l'eixida per Zaragoza-Somport, passant per Pau i Toulouse. Ademes este corredor, conectaria el port Valencia en els ports atlantics de Bilbao i de Bordeaux.

Esta opcio SI que es interessant per a Valencia. D'esta manera, el port de Valencia queda perfectament conectat en Europa i l'oceaneu Atlantic (millorant la posicio del port valencià sobre Algeciras i Barcelona) i trenquem l'actual subordinacio dels camins cap a Europa, que al passar per Barcelona, mos situen sempre 3 hores mes llunt d'Europa que la capital catalana.

Esta es l'opcio per la que ha de lluitar Alberto Fabra. Com es un menifot, i un ninot del PP, ni coneix esta alternativa. I si la coneix, l'amaga per a no portar la contraris dels seus amos de Barcelona. Ell en lluitar pel corredor mediterraneu i la leganisacio de TV3 en Valencia, ya en te prou.

sábado, 13 de agosto de 2011

¿Per que el socialistes son catalanistes?

Quan, a principis dels 90, començava a tindre consciencia politica me preguntava...¿Per què els socialistes i les esquerres son pancatalanistes? No tenia sentit ser d'esquerres i treballar per a la burguesia catalana.

Ara, despres de vore que el PP es igual de catalaniste, la realitat politica valenciana es torna angoixant. Pero mos conformem pensant que els votants dels PP no son catalanistes.

I ara fa falta reflexionar...¿Es que els votants del PSOE son catalanistes? No ho crec. Entonces... ¿Per què la curia politica actua d'eixa manera contra en la patria valenciana?

No en te explicacio. Si els politics valencians trevallen per als valencians....¿Per que no lluiten pels valencians, la seua identitat, la seua cultura i la seua economia?

Puix perque els politics valencians no treballen per a Valencia. Treballen seguint les directrius del seu partit. Pero no a soles l'esquerra valenciana. Tots els politcs valencians son uns venuts i uns covarts. Les llistes tancaes els han fet aixina. S'autocensuren, fan lo que pensen que el partit vol que facen. I lo que pareix que volen que facen es no molestar ni al poder de Madrit, ni al poder de Barcelona.

L'inercia generada en els primers anys de democracia pareix que siga dificil de trencar, sobretot despres de la politica llinguistica del PP, continuista en la del PSPV i orquestada des de Barcelona, en el vist i plau de Madrit. Lo que està clar es que esta catalanisacio no arraiga en la gent.

A vore si en els problemes de deute public dels estats europeus, acaben reduint el pes de l'Estat en l'economia i la seua influencia politica. I els que viuen de la subnormalisacio llingüistica se queden sense diners.




domingo, 7 de agosto de 2011

¿Devolver poder y competancias a Madrit????

El presidente Alberto Fabra, que es presidente de la Generalitat Valenciana sin que nadie le haya votado, ha pedido devolver las competencias a Madrit, si no le transfieren más dinero. Y su conseller de Hacienda José Manuel Vela piensa que "es de sentido común".

Con ese "sentido común" vamos apañaos

El problema no es devolver o no devolver competencias al Estado Central. El problema es que TODAS las administraciones gastan mucho. Si las competencias se van a Madrit, Madrit tendrá más poder y Madrit gastará más dinero.

La problema no es donde esté la Administración. De hecho, es mejor que la Administración esté en Valencia. Más dinero movemos, más poder tenemos, más riqueza se generará en Valencia.

La solución es que TODAS las administraciones deben de dejar de despilfarrar. Se debe reducir el gasto, y se debe aumentar la inversión.

Gastar es enchufar a más y más familiares y amiguetes para trabajar en la Administración, en las empresas públicas, en radio Televisión Valenciana, en promover el catalanismo, en dar subsicio del paro, la Casa Real, aumentar el número de diputados, concejales, asesores, etc...

Invertir es emplear el dinero en mejorar las infraestructuras, en dar préstamos baratos a empresas que exportan e innovan, en organizar visitar comerciales al extranjero, mejorar la educación, reforestar el monte...

Fabra y sus secuaces demuestran dos cosas:
  1. No tienen voluntar de recortar el gasto y el despilfarro. Sólo quieren más dinero, y si no su solución es devolver las competencias. ¿No sabe ejercer sus competencias con menos dinero?
  2. No quieren que Valencia tenga poder, prefieren que desde Madrit se maneje todo (¡¡vaya Presidente autonómico!!)

sábado, 2 de julio de 2011

Dios nos libre de Indignos e Indignados


Es normal que en un país como España, donde la mayor parte de sus ciudadanos no tienen dignidad, muchos se sientan indignados. Y está bien que la gente diga basta.


Pero cuidado con no ser críticos. Siempre hay que mantener el espíritu crítico y la mente abierta. Basta con hacerse algunas preguntas:

1. ¿Por qué los indignados no se indignan contra los privelegios de los sindicatos CCOO y UGT, la Monarquía y la Casa Real, o las ONGs vínculadas al poder político para evadir fondos públicos?

2. ¿Por qué está "el movimiento 15-M" constantemente en la televisión, sobretodo en TVE?

Del otro lado, siempre hay quien pensará que Mariano Rajoy, o Rubalcaba, o Rita Barberá pueden hacer algo para remediar la situación. Es mera ilusión, todos los arriba mencionados no son más que parásitos de la política. Como los okupas, pero en lugar de invadir la propiedad privada de los demás, han okupado la política y vida pública. Y han cogido tanto poder, y el dinero público tiene tal peso en la economía, que desalojarlos va a ser dificil.

Más que indignarse, habrá que huir de España y guardar el dinero en algún paraíso fiscal. A salvo de los indignos y de los indignados.

martes, 8 de febrero de 2011

El negoci de Madrit

Málaga y la costa del Sol viven del turismo. En La Rioja, el motor de la economía es la uva y el vino tinto. Galicia tiene un importante sector pesquero, Zara también está pegando fuerte. La Ford en Valencia, Renault en Valladolid, y Opel en Zaragoza son imprescindibles para la economía y la industría de estas zonas. La agricultura en Valencia y Murcia, el juguete en Ibi, el mármol de Novelda, el calzado de Elche...

La moda de Milán, la industria alemana, el petróleo de Venezuela, Irak, Argelia, Arabia. El turrón de Xixona. Sectores económicos ligados a la vida de las ciudades y las regiones.

¿Y qué tiene Madrit? Madrit tiene los Ministerios, el Estado Central, la sedes principales de las empresas españolas. El negocio de Madrit es vivir de "administrar" España. El centralismo es su negocio.

Por eso, recientemente, y a cuento de la recesión y la crisis, Madrit vuelve a la carga con frenar y erradicar las autonomías: "Son un gasto innecesario" (dicen). De eliminar Telemadrit, la autonomía de Madrit y demás aberraciones ... no dicen nada. Normal, "es su negocio". Y el poder de Madrit quiere que toda esa administración que "se fue" a las autonomías VUELVA. Vuelva a seguir dejando impuestos y dinero en la capital de España.

La administración central y centralizada quieren, otra vez, que vuelva a Madrit. Más lejos del ciudadano. Un gobierno más despótico.

Que no mos enganyen....

miércoles, 12 de enero de 2011

El Valencia C.F., els arbrits i Caja Madrit

Ultimament, al Valencia C.F li està ajudant prou els arbrits. Dos gols en fora de jocs de Mata, un contra l'Espanyol de Barcelona i un atre contra el Llevant Unio Deportiva este passat dumenge.

¿Es casualitat? Pot ser.

Pero...abans el principal acreedor del Valencia C.F era Bancaixa. Ara ho es el SIP Bancaixa-Caja Madrit. Segurament Rodrigo Rato, qui dirigix el cotarro ha dit: ¡¡¡Ye, estos que mos han de tornar el deute de 400 millons d'euros, que guanyen els partits que faça falta i que juguen la Champions l'any que be!!!

Pensat i fet. Els arbrits ya estàn en aixo.

M'alegre.

lunes, 27 de diciembre de 2010

El Burka

Com cada dia, abans de l'alba, anunciant que molt pronte aguataràn els primers raigs de sols, l'Iman de la mesquita del seu barri cridava a l'oracio de "Al Farj":

- ¡¡¡Allaaaaah, Akbaaaaar!! (Alà es gran)

Hakim, musulmà practicant, s'alça del llit decidit a fer la primera oracio del dia, pero primer se prepara, aseant-se, rentant-se mans, peus i cap. Agarra l'estoreta i comença a postrar-se agenollat davant d'Allah, mirant a l'eixida del sol, direccio a la Mecca.

Marco, un italià vei de Hakim, propietari d'un restaurant de moda en l'eternal Istambul, ans Constantinopla, protesta com cada mati:
- Ya està bramant...¿No podem cridar a l'oracio sense fer tant de soroll? Alguns volem dormir a les 5 del mati, collons...¡mamma mia!!!, pensa Marco, mentres s'amaga baix l'almohada, intentant esmortir el so que li arriba de la Mesquita veïna.

Quan Hakim acava de fer l'oracio, la seua dona Mounia ya li ha preparat el desdejuni. Un poquet de Jobs, (pa tradicional arap), datils i llet agria i un gotet de te en molt de sucre. Tots els dies igual. Hakim acava de desdejunar i se dirigix a l'eixida de la casa,...quan ya està casi en la porta el seu chiquet menut (que encara no va a l'escola) li crida i li dona un bes i le diu:

- Que tingues bon dia, pare.
- Gracies, fill meu
- Pare, aci be un tio alguns matins.
- ¿Un tio?.
- Si, un home molt simpatic.
- Ah, ¿I jugues en ell?
- Si, jugue en ell. Tambe es amic de la mare.
- Saha, saha, fill meu. Juga en el teu amic. (Imaginari, supon el bo de Hakim).
- Saha, pero passa mes jugant en mama que en mi.
- Mmmmm... li has de dir al teu amic imaginari que jugue en tu mes. Aixina no t'aborrixes.
- Saha, pare.

El pobre Hakim ix de la casa, algo preocupat. El seu fill necessita un germanet per a jugar, sino continuarà jugant en el seu amic invisible. Per desgracia la seua dona està molt cansada quan ell arriba a casa, son moltes les faenes quotidianes, ocupar-se de del chiquet, d'ell mateixa, no para ni un moment. Hakim, ya en el carrer se creua en un amic i li comenta que el seu chiquet te molta imaginacio, i que li fa falta un germanet per a jugar, que no pot continuar jugant en l'amic invisible

L'amic pensa lo mateix: "No patixques, amic Hakim. Molt pronte, Vas a tindre una familia mes gran, Inschallah (si Deu vol)".
Hakim pega la cabotà: - "Inschallah, khoya (si Deu vol, germà)"
- "Hamdoulah (gracies a Deu) l'amiga de ta dona li ajuda en la casa, i juga en el chiquet"
- ¿Quina amiga, Adnane?, pregunta Hakim. "La meua dona no m'ha parlat mai d'ella"
- No ho se,...porta un burka com ta dona quan ix al carrer. El seu marit es un bon musulmà, com tu Hakim. Respecta molt l'Islam, i sa dona li obeix com toca. No com eixes putes que ixen impudicament al carrer sense tapar-se com Deu mana. Perdo, per l'expressio, pero es lo que son.
- Malish, malish (no passa res). Es aixina com dius. Un home que no protegix a sa dona dels ulls impurs dels demes, no es un bon marit.
- Si. Tens rao. Bo, bon dia, Hakim
- Bon dia, Adnane.

Hakim que s'ha entretingut mes de lo habitual charrant en el seu amic, se dirigix correguent a la faena, una construccio fora de al ciutat, a on es capataç d'una colla de ferralles. Quan està ya prop de l'autobus, veu com una dona, molt alta, camina decidida i en pas llauger, vestida en un burka negre dirigint-se cap a sa casa.

-¡Ah!, Eixa ha de ser l'amiga de la meua habiba (el meu carinyet). Que content que estic de que la meua dona tinga una amiga que li ajude en la casa, aixina estarà mes descansà per a ficar-se en faena a fer una familia mes gran.

Hakim, se dona conter de la manca de relacio conyugal en sa dona, i estos pensaments li venen al cap: "Esta nit o radwa inschallah (demà si Deu vol), hem d'intentar-ho, necessitem mes chiquets en la casa"

Marco, arriba a la pizzeria sobre les 11:30. Arriba molt content, pensa el seu soci Antonio. Porta unes semanes molt misterios, molt content, i no arriba mai a la faena mes pronte de les 11 del mati. Es molt raro. Antonio pensa que Marco està enamorat...

Son les 7 de la vesprà i Hakim arriba a casa. El sopar està en taula. Pero hui Hakim porta un regalet per a Mounia. Es poqueta cosa, un chicotet detall que ha comprat desprès de la faena per a la dona mes maravillosa del mon, li diu Hakim.

- Demà vullc que te reposes, aixina que compraré una pizza del restaurant italià del barri. ¡Que simpatics son estos Marco i Antonio!, ¿eh?, Mounia.
- No ho se, no els conec massa.
- Si, son molt simpatics i ho fan tot molt bo. Ya voras com disfrutes en la pizza. Aixina que demà, descansa. Mounia. Vullc que estigues descansà per a la nit.
- Molt be, maridet meu.
- Hem de fer mes gran la familia.
-Si, tens rao. Crec que espere un fill.
-¡Quina alegria me dones!

El dia siguient, Hakim repetix el seu dia. Oracio pel mati, autobus, faena en la construccio, se despedix del seu chiquet i li pregunta:

-Adel...el teu amic...¿Quina edat te?
-Com tu mes o menos, pare
-¿I com va vestit?
-Com la mare, en un burka que li tapa el rostro fins a que arriba a casa.

Hakim, ara ya algo desconcertat, ix de casa. No se dirigix directament cap a l'autobus que li porta a la faena. Algo mosquejat diambula pels carrers del seu barri. Esperant tornar a vore a l'amiga del burka de sa dona. Espera i espera, pero hui no n'hi ha dona del burka que s'arrime a sa casa.

Algo nervios, perque arriba tart a la faena, Hakim agarra un taxi i se dirigix escapat al treball.

Al dia siguient, lo mateix. I hui, tampoc apareix la misteriosa dona del burka...pero al tercer dia...des del seu escondite del carreró, Hakim vislumbra la figura d'una dona alta, vestida en un burka negre, que se dirigix en pas firm cap a sa casa.

En el cor a cent per hora, i la sanc bollint, Hakim espera amagat, pero els seus peus comencen a caminar cap a la casa, sense que la ment responga, comença a pujar les escales de l'edifici. Un veï li desija bon dia, Sabah el Khair, li diu. Pero Hakim no escolta mes que el seu puls en els oits, i el cor a punt d'eixir-li per la boca.

Tremolos, entra en sa casa, i va directe a la seua habitacio. Obri la porta,...i cau agenollat. No pot creure lo que està veent. Dos burkes en terra, el de sa dona que està en el llit i el burka que ha de ser de l'home...¿¡¡Es Marco!!?, l'italià de la pizzeria del barri que ha entrat tranquilament en sa casa dia raere dia,...amagant el seu rostre, i la seua condicio d'home baix d'un burka negre.

Ni les dones mes cotilles del barri, ni els veïns, ni ningu salvo el seu chiquet inocent han caigut en el conter de lo que estava passant...

¡¡¡Maleit burka!!!!

viernes, 24 de diciembre de 2010

La momia

Yo no volia ser una momia…com se sol dir: “Me varen liar”.

No es creguen vostes tot lo que diuen els arqueolecs i historiadors sobre piramits, faraons, etc… En primer lloc, quan yo era Farao de l’Egipt, per a mi les piramids eren algo aborrit, vulgar e inutil. Pero el meu poble, ¡ay, el meu poble…! ¡Estaven obsessionats en l’idea de fer la construccio de la meua gran piramit, de la meua tomba faraonica! Si, ya se que s'ha dit que Yo, el gran Farao tenia al meu poble en la mes indigna esclavitut, tot el dia treballant, carregant pedres de gran tonellaje i al que no trevallara,...PAM...fusta, llatigo i garrot, pero, NO...AIXO NO ES DE VERES. ¡¡Quan de mal han fet les pelicules de Charlon Heston...!! Lo de construit piramits era idea dels meus subdits, era per culpa de la seua caboteria.

Yo volia ser navegant, surcar els mars en el meu barco de veles, ¡¡¡lliure com el vent....!!! Un dia, estava yo en el meu palau d'Alejandria, mirant el mar, suspirant, desijós de partir i coneixer mon, quan li vaig propondre als meus subdits:

-¿Que no farem un barco de recreo? - li vaig dir a uns obrers que estaven oscecats tallant marbre.
-Che, Excelencia... barco de recreo, barco de recreo...Sa excelencia no pense voste en eixes bobaes. Pense en el mes enllà, ya tindrà voste temps de navegar quan passe a millor vida. De moment, no patixca que li estem fent una piramit de lo mes comoda per a voste i tota la seua familia.
-¿Tindra moltes finestres, lleals subdits, la meua piramit? Es que soc mig claustofobic....
-¿Finestres? ¿Finestres pa que? ¿Cla, cla...Clausto què?
-¡Bo, feu lo que vullgau! - Els vaig dir desesperat- Sempre igual, estos egipcis meus no me fan ni cas- refunfunyava yo pà ca a dins.

El farao, yo per lo menos, solia ser molt campechano, com dieun ara, sempre que podia charrava en el meu poble, m'escapava de palau, passejava per la plaja, visitava els burdels d'Alejandria i El Cairo... Ansiava tindre un barco, pero ningu me fea cas. Tots estaven molt afaenats tallant pedra, pujant pedra, colacant pedra...de quan en quan, mentre s'estrobava alguna pedra, esta li va caure damunt a d'algu dels meus obrers. He de reconeixer que els meus subdits eren molt inteligents i trevallaors. Pero ningu, va caure en formular la Llei de la Gravetat, no per falta d'inteligencia, sino per mala sort. No va ser fins al segle XVIII quan a Newton li caigué una poma quan estava fent una siesta baix d'un arbre, si li haguera caigut una pedra d'una tonellada de pes, no crec que li haguera quedat el cap per a pensar en eixes coses...pero en fin, eixa es un atra historia...pero segur que a mes d´un dels meus subdits formularen la Llei de la Gravetat ans que Newton, pero no pugueren ficar-la en papiro, no per falta de ganes, ni falta de cap, sino...per aplastament de cap.

No dic yo que fer la primera piramit no fora algo que estiguera be. Era una idea original. La segon, tampoc estava mal. Bo, s'havia construit una piramit chicoteta, fer-la mes gran estava be,...pero fer una piramit per a cada farao i enterrar-lo dins...era anar massa llunt, i deixava de ser original.

La qüestio es que yo no volia ser Momia,...i Farao tampoc. ¿Per a que negar-ho? I encara que parega ironic, no he entés mai eixa fascinacio per les piramits. Es algo ridicul. A lo millor li he agarrat mania a les piramits perque m'he passat moltes llunes dins d'una, passant fret, calor, i tot el dia a fosques.

En fin, quan vinguen a visitar-me al Museu del Cairo, per favor...fotos sense flash que me fa mal la llum en els ulls despres de passar-me una eternitat a fosques, i si poden,...conte´m alguna coseta del mon, com vieuen vostés, etc...¡¡Es l´unica forma que tinc de fer turisme!!

Atentament,

La momia