El cholo Alcibiades: "Es facil acostumar-se a ser ric...."

El cholo Alcibiades carregava la seua mochila mentres avançava per la selva. Coneixia la terra perfectament. Naixqué feya 24 anys en una barraqueta feta per son pare, en quatre canyes, i algo de fusta que havia tallat en motoserra i machete.

En el seu poblat, Chicheme, en el istmo de Panama eren apenes 23 families, de 4 clans diferents. Sa vida havia transcorregut entre pluja, fanc, els animals de la “potreria” i aquella espesa i salvage selva tropical.

Hasta el moment, tot havia segut una lluita per la supervivencia. Agricultura molt primitiva: Bananes, yuca, nyame, creilles, coco…pollastres, chivos, i algunes vaques. Els gossos sempre l´acompanyaven. Uns gossos mes prims i famolencs que ell encara.

Feya vora 5 messos, el seu i els atres poblats dels indios de la zona estaven rebolicats. Uns gringos anaven a traure or i plata de les seues terres. Bo, de les terres en les que ells vivien, pero que eren propietat le l´Estat. Els estrangers pagaven al govern uns diners per a que els deixaren explotar les Mines. El govern tambe exigia que l´empresa estrangera havia de donar faena als habitats de les comunitats proximes i si era necessari, relocalisar els poblats, les cases, els cultius, les families…Ningu parlava d´un atra cosa.

Alcibiades s´havia apuntat a l´oficina improvisada que els gringos havien instalant en la seua comunitat indigena, en la calificacio professional de macheter. Era molt bo en el machete. Tallava rapit, i avançava com una maquina dibuixant camins entre els arbres. Era dels millors fent surcos dins de la selva. 

De quan en quan es trovaba en alguna serp i si no n´hi havia mes remei, havia de tallar-li el cap. La mes perillosa era la X. El seu veri podía matar un chiquet en hores, i un adult, si estaba fort, ho passava mal durant dies. Les culebres eres punyeteres tambe, perque encara que no eren perinoses, normalment mossegaven baix,entre els turmells i els genolls. Per a evitar problemes eixe area estava ben protegida én polaina, una especie de proteccio de cuiro feta artesanalment

Era l´hora d´esmorsar. Alcibiades anava en un grup de topografs paisas. Ell encapcalava l´expedicio, obrint el cami. Ara descasaven i menjaven arros, carn i yuca.

-Alcibiades, ha de menjar voste mes. Apenes està esmorçant i estes caminates son molt llarges– Li recomava el capataç dels topógrafs.

-Gracias, Yonatan,  estic be.

-Menje mes, no siga timit.

-Ya. Estic be. Menjen vostes, de veres.

Cada dia era lo mateix

El capataç dels topografs es desperava én Alcibiades. ¿Per que no menjaria com els atres?

-Alcibiades, ¿Per que no menja com mosatros?.

-Mire voste. Yo soc molt pobre. Estic acostumat a menjar aixina. Ara han vingut vostes, m´han donat faena, i el meu sou es mes de lo que necessite. Estic molt agrait. Pero la meua pancha està feta per a pasar fam, i no queixar-se. Si l´acostume a menjar mes, i pert la faena….Me costare molt tornat a menjar poquet, i seria molt desgraciat. No, mestre, no menjare. Els pobres no podem. Si eres un pobret indio com yo, acostumar-se a ser ric es molt facil. Pero acostumar-se a ser pobre si eres ric, es molt molt difícil. No vullc patir.