domingo, 26 de mayo de 2013

El paralelisme entre la doctrina Fuster i la doctrina Jomeini


30 anys d´exposicio al catalanisme. No tenen presa.

Yo, com els demes jovens valencians a partir de 1983, he patit una exposicio al catalanisme dins de l´Escola primer i de l´Institut i l´Universitat despuix. I es que en el sistema educatiu valencià, els jovens  valencians no tenen dret a estudiar en "valencià". Als jovens se´ls impon l´ensenyança del catala, i d´esta manera se sustituix i suplanta la nostra llengua valenciana, per la llengua d´un dels territoris veins, el catala.

En les classes de "valencià" (quan de valencià tenen molt poquet) als jovens se´ls ensenya que el valencià es un dialecte del valencià i que el valencià, per tant no existix. Se´ls conta que la forma que tenen de parlar, la que han adepres en casa es incorrecta i inculta. I se´ls ensenya que els valencians som catalans, pero no tenim consciencia d´aixo perque nos han menjat el coco els espanyols.

El catalanisme no te presa. Saben que una majoria dels valencians no compra la seua teoria, i que molts nos rebotem contra la seua imposicio. Pero...una minoria, casi sempre fills d´inmigrants, assumixen eixa doctrina, en normalitat. Naturalment, els fills d´inmigrants no tenen consciencia de valencians i son mes facil de captar pel catalanisme.

Per atra banda, si el model ortografic, sintantic i gramatical d´ensenyança del "valencià" es identic que el catala, i eixe es el model que adeprenen els valencians, ya han guanyat. Perque ademes d´acostumbrar poquet a poquet a formes catalanes, nos lleven la possibilitat als valencians d'adependre i escriure la nostra llengua en normalitat i naturalitat en valencià i en Normes d´El Puig.


Orige d´este model educatiu catalaniste

L´orige d´este model educatiu, i d´este suicidi colectiu del valencià com a poble, no te atre que Joan Fuster, naixcut com a Juan de la Cruz Fuster, falangiste primer i servidor de la burguesía catalana despuix.

No entenc molt be per que, tots els jovens valencians han de llegir obligatoriament l´ensaig "Nosaltres, els valencians" De veres que no ho entenc. Pero es aixina. Els jovens valencians han de llegir sistematicament el llibret del falangiste de Sueca, ideolec del pancatalanisme valencià.

En "Nosaltres, els valencians", Fuster insulta als valencians com a poble.Ataca la seua dignitat, manipula l´historia i juga a fer-nos culpables de ser valencians. Ademes, fica com a natalici del poble valencià, la conquista del Regne de Valencia per part de Jaume I. Ans de Jaume I, no n´hi havia res. Estaven els valencians antics, que eren els moros. Despuix, els valencians nous, els catalans vinguts en Jaume I.

Pero,...¡Ay!, ¿Per que els valencians no hem tingut noticia mai en la vida de lo que nos conta Joan Fuster com a revelacio mesiatica?. Fuster troba una resposta: L´imperialisme castellà nos ha destruit l´identitat catalana, inos ha canviat l´historia. Pero, ara ell (el nou mesias) nos diu la veritat que estava amagada per segles d´historia manipulada: En realitat som catalans, pero no nos havien donat conter.

La doctrina Fuster, com la doctrina Jomeini: El paralelisme.

La doctrina Jomeini es pareguda a la de Fuster. Per a Jomeini, els perses no entenien be l´Islam per culpa de l´imperialisme occidental, en general, i el britanic en particular. No savien governar-se, i tenien unes lleis i formes d'actuar incorrectes i impures.. Pero que ningu patixca que aci està ell per a explicar a tota la Nacio Persa, com son en realitat les coses. En primer lloc,...¿Persia? ¿Qué es aixo? De Persia no volem tornar a sentir. Ara a soles es parlarà d'Iran. ¿Persia?, Total, a soles es una de les mes antigues nacions del mon. Per aixo, els perses han de reeducar-se. Han de tornar a ser lo que no havien segut mai, hasta que Jomeini s´iluminà i portà la llum a tots els demes.

Com Jomeini insulta als perses, Fuster insulta als valencians. Els valencians no es coneixen en realitat. No saben que son. ¿Valencia? ¿Un Regne Milenari? ¿En una cultura i una lliteratura propia que desenrolla un Segle d'Or ans que el castellà o el frances?  ¿El Tirant lo Blanch? ¿La Biblia Valenciana? ¿Antoni Canals diferenciant catala i valencià en el segle XIV? ¡Incults! No sabien res tots eixos. Estaven de conya, segurament. No volen ni tornar a sentir coses paregudes. Igual que els seguidors de Jomeini. A destruir tot lo que no entre dins de la nova doctrina marcada pel "amado líder mesianic".¿Persia, una civilisacio de les mes antigues el mon? ¡Quina barbaritat! ¿Les mil i una nits? ¡¡¡Propaganda occidental!!!

La solucio: Entre el cachondeo i la responsabilitat de ser valencià

Per a vacunar-nos de Fuster i dels seus seguidors moders, els de la coalicio Compromis, hem de trobar l´equilibri entre pendre-mos a Fuster a cachondeo per una banda, pero no quedar-mos ahí. Hem d´acceptar en resposabilitat que Som Valencians.

Per aixo, hem de trencar en indiferencia en el catalanisme de Fuster demostrant-li que no son ni com ell explica, ni som lo que ell descriu. Hem de preocupar-nos per adeprendre l´historia del Regne de Valencia, en el seu verdader orige en el segle VI en el rei visigot LeovildoV. Hem de coneixer que eren els mossaraps, com arrivà i governà el Sit Campeador, qui era San Pere Pascual, entendre el Llibre del Repartiment i del Avehinament. Coneixer el segle d´Or de la lliteratura valenciana. Les Germanies, etc, etc, etc,…

I sobretot, ademes de rebujar les expressions catalanisades que escoltem en l´escola i en Canal 9 hem d´utilisar el valencià i les Normes d´El Puig en el dia a dia, en les empreses, en la faena, en els e-mails, en les nostres relacions. Perque les Normes d´El Puig, la “y”, la “ch” i la nostra forma d´escriure es com el blau de la senyera. Un dels nostres simbols d´identitat.

La situacio es reversible, si volem. Si som constants, treballem, i sabem a on anem, Podem fer-ho. La solucio es civica, social,...i politica. Unicament en poder politic en els parlaments autonomics i estatals podrem desfer este problema, que començà en 1962.

martes, 23 de abril de 2013

Cultura del esfuerzo

Este video mola
 

lunes, 15 de abril de 2013

Les conquistes patides

Machiavelli escrivia en “El Princip” que per a governar una ciutat o “principat”  que ans de ser ocupat tenia lleis i costums propies, se pot fer tres coses:
Primera: Destruir-la.
Segon: Instalar-se en ella.
Tercera: Deixar-la regir per les seues lleis, obligar-la a pagar un impost i estableixer un Govern format per persones de la mateixa ciutat pero que saben que sense l´ajuda del conqueridor no poden conservar el poder.
El Regne de Valencia ha patit diferents conquistes, ans i despres de que Machiavelli escriguera “El Princep”.
El Sit Campeador i Jaume I no arrasaren Valencia, tot lo contrari: Conservaren l´independencia del Regne de Valencia respecte ad atres territoris, i s’instalaren en el nostres Regne guanyant-se aixina als seus subdits.
Aixina, el Sit Campeador i Jaume I el Conqueridor, reafirmaren a pesar de la conquista, la nacionalitat valenciana, la nostra identitat com a poble independent de Castella i Arago, i els conqueridors se diluiren com a part del Regne que ya existía. Tot aixo, molt a pesar dels pancatalanistes, que situen la reconquista del Regne de Valencia per Jaume I com “genesis i naiximent del poble valencià”. Res mes llunt de la realitat. El poble valencià ya existia. El Regne de Valencia ya existia, i el romanç valencià mai s´havia deixat de parlar. 
Per contra, el primer Borbo, Felip V, despres de la desfeta d´Almansa en 1.707, obtà per la primera opcio que propon Machiavelli: Destruir el Regne de Valencia, arrasar  Xativa, cremant casa per casa tirant sal en els camps, i abolir els Furs del Regne de Valencia, “por justo derecho de Conquista”. Els valencians no nos rendirem, i continuarem lluitant, i poguerem guanyar a les tropes dels borbons en Almenara en 1711, i en els borbons es rendiren.
Un segle despres, concretament en 1.822 s´instauren les provincies, i es dividix el Regne de Valencia en “Castello, Valencia, Alacant i Murcia (incloguent Albacete)”, fomentant la divisio del nostre territori, ans ben vertebrat. Despres definitivament en 1.833 es dividix el territori en les tres provinvies Actuals, en algunes modificacions a finals del sigle XIX i principis del XX. La llengua valenciana deixa de ser la llengua oficial del Regne. Llevaren la senyera real coronada. Encara que el poble guardà la senyera i la llengua en festes i tradicions.
En el segle XVIII, pense yo, el castellans i els borbons nos deixaren clar dos coses: Primer, que ya no seriem mai lliures com a poble, i segon, que si nos passara pel cap alçar-nos de nou, tornarien a cremar les nostres cases i tirar sal en els nostres camps. Per aixo, existix en els valencians, una por general a ficar-se en política, a demanar lo que nos correspon.
Eixa es una manera de conquerir molt radical i pero molt efectiva si maten a tots els conquertis, pero que si no, crea un resentiment que permaneix latent de generacio en generacio.
Algo paregut a lo que feren els borbons, es lo que feu Ciprià Ciscar, quan en 1983  fon Conseller d´Educacio de la Generalitat valenciana. Ciscar, el PSOE i el catalanisme feren una Nova Planta, en la nova llei de coneiximents en valencià, en este cas per a diluir la llengua valenciana dins del catalla.
Les Normes d´El Puig, firmades per mes de 1000 intelectuals valencians, son sustituides per les Normes de l`Institut d´Estudis Catalans, pero en molta habilitat utilicen el nom de Normes de Castello, eufemisticament. Per una banda, promulguen l´Unitat ortográfica i escrita de la llengua valenciana en la llengua catalana. Aixina confronten Castello en Valencia. Dividixen als valencians, lleven el Cap i Casal com referent del Regne, reduixen la Real Senyera Coronada com a simbol a soles de la ciutat de Valencia, i d´esta manera es mes fácil ser fagocitats per Catalunya.
Arrasen en la llengua valenciana en escoles, universitats i organismes oficials. Garrotà als que utilisen el valencià en ortografía valenciana de la RACV. Premis en forma de faena i carrecs en organismes publics i subvencions no mereixcudes. Impossicio d´obtindre el grau “Mitjà” per a treballar con a funcionari. Aixina, es premia a qui acepta passar per l´aro de la “subnormalitzacio” llingüistica, i deixar fora del sistema als que no.
Es crea en Valencia, un cos de funcionaris i treballaors publics que han de pegar la cabotà i vendret la seua dignitat com a valencians per un mig sou, segur, per a tota la vida, pero poca, poca faena. Ya tenim incrustat en la nostra societat, sempre exportadora, emprenedora, treballadora, una legio de panches contentes, quants mes millors,… Un cáncer per a la societat, pero ya s´ha fidelisar el vot i enfortir els partits politics  que repartixen els nostres diners. ¿Que no saben vostes que yo els haja de contar?
Ya entrant el segle XXI, Zaplana, (Edu I el cartagenero) fica una pedra mes per a la conquista i subordinacio dels valencians ad un poble extranger. Es pacta la llei i constitucio de la Academia Valenciana de la Llengua (d´eixa llengua…) d´esquenes al poble valencià, pero es fa d´una manera molt Machiavelica. En el boom economic, i en les arques de la Genelitat Valenciana, plenes de diners, compra voluntats.
Compren al membres mes debils de la RACV, i els seduixen en un bon sou per a tota la vida. I per tranquilisar les consciencies els parlen en paraules boniques com consens, pau social, i la grandea del seus gest i importancia historica de les seues persones.
A Xavier Casp, que estava vell i ya li quedava poquet en este mon, no el compren en diners, el compren la vanitat. L´eleven a categoria de savi  major del Regne, presenten en el Palau de la Musica una opera  seua, i li fan mil honors.  Llastima que el GAV embrutix la sala d´actes en llitres de pis de poc. Pobra Casp i familia. Estes coses no es fan…
El resultat d´esta zaplanada (ideada per Pujol i consentida per Aznar) es que 12 anys depres, la AVLl no ha servit per a res de profit: Encara no ha tret ni un diccionari, i a soles es una maquina de tirar diners en reunions esterils, jornades inutils, exposicions a les que no va ni el Tato, i descredit, mes descredit per als seus membres. Ademest ha servit per a enfrontar al valencianisme en la RACV i debilitar-mos a tots.
Conclusio,…el PP i Zaplana nos conqueri en la tercera modalitat de Machiavelo:  En un govern de locals que sap que no pot fer res sense l´ajuda del partit i estructures de Govern de Madrit.
Agarra rapidament totes les  estructures de poder que havia creat el PSOE. Aprofita el poder de la Generalitat, Diputacion i Ajuntaments per a moure diners, enriquir-se i endeutar-nos. Es fa en el control de Bancaixa, Banco de Valencia i la CAM. Promocions inmobiliaries, negocis de tot tipo son avalats i financiats per les nostres caixes, pero una pessima gestio d´estos politicastros, buiden les caixers de diners, i afonen les empreses.
RTVV, i les Conselleries d´Educacio, eixa es una atra historia. Agarren la direccio de Canal 9 i la Conselleria, pero l´estructura no les toquen. Quedant el mateix director de Politica Llingüistica en els primers governs del PP. Ahí queden convivint el catalanisme que havia recolçat al PSPV i el PP. S´ho repartixen. Tu no me fas mal a mi, i yo no te toque a tu. Yo t´ajude si tu m´ajudes. I aixina veem uns informatius de Canal 9, parlant en perfect hibrit catala-valencià en accent apichat, parlat per castellanoparlant, diguent “nosaltres”, “alheshores”, “gespa”, “vacances”, i “esports” com si fora la cosa mes normal del mon, periodistes parlant en “catalanisat” alabant a Rita, a Zaplana i a Camps, fins a l´ultim moment.
Convivencia normal entre els pancatalanistes del BLOC i PSPV i pijos del PP. Tots contents, tots tranquils. Vivint en els diners dels meus imposts.
¿Hasda quan ?

sábado, 6 de abril de 2013

L´opinio del professor de sociollinguistica de l´Universite de Rennes, Philipe Blanchet del valencià


En el II Congres de la Llengua valenciana es va llegir un text d'el professor de Sociollinguistica de l'Universitat de Rennes, Philippe Blanchet, en el que defenia la personalitat llinguistica de la Llengua valenciana , i comparava la pressio catalanista sobre la llengua valenciana, en la pressio occitanista, sobre el provençal. Aci teniu un resum de lo que es va llegir en el Congres:
 
Tanto el Provenzal como el Valenciano (entre otros casos) se enfrentan a un proceso similar algo sorprendente de que puedan convertirse en “dialectos” de otras así llamadas “lenguas minoritarias”. El Valenciano, el tema principal de este congreso, tiene que hacer frente a la presión del Castellano dentro de un sistema disglósico usual (“una lengua vehícular estatal versus a una vernácula local”) y a la presión del Catalán, un vecino muy poderoso. El Provenzal tiene que hacer frente a la presión del Francés y del Occitano (un vecino ligeramente menos poderoso). Todas las lenguas implicadas en estos complejos procesos son romances y, por tanto, bastante próximas entre sí desde un punto de vista tipológico puro.
 
            El Valenciano satisface los criterios sociolingüísticos (incluyendo los sociopolíticos) para ser considerado como una lengua distinta (y no como variedad del Catalán). Una prueba notable de esto es el hecho de que así ha sido reconocido oficial y democráticamente por la Comunidad Valenciana en 1982 y 1983, dentro del marco de la Constitución Española de 1978. No obstante, algunas personas y organismos procedentes de diversos campos siguen insistiendo en afirmar que es Catalán, por diversas razones bien conocidas y refutables.

Missal en Llengua Valenciana

Existix un missal en Llengua valenciana des de 1978, gracies a Mossen Almiñana
Regne de Valencia, 27 de Juliol de 2004
 
JVH- Des de 1978, es pot donar la missa en Llengua valenciana, gracies al treball de Mossen Almiñana (autor de l'obra "El Crit de la Llengua", entre atres).
 
Mossen Almiñana i el seu equip de colaboradors, prepararen en 1978 els texts "Ordinari de la missa en Llengua valenciana" i "Propi del temps en Llengua valenciana", per a ajudar en la celebracio de l'Eucaristia. Tambe es obra de Mossen Almiñana el "Ritual dels sacraments en Llengua valenciana".
 
Estes obres, que pretenen transmetre la paraula de Deu en l'idioma valencià, arrivaren 16 anys despres de que el "Concili Vaticà II" (1962) encomanara la celebracio dels rituals catolics en les llengües modernes de cada territori, abandonant el llati com fins
 entonces era habitual.
      
Els mencionats "'Ordinari de la missa en Llengua valenciana" i "Propi del temps en Llengua valenciana" son dos texts que ya podrien estar consolidats en les esglesies valencianes si no fora per la pressio catalanista que impedix que tots els proyectes per a fer natural la llengua valenciana en tots els ambits socials, es puguen desenrollar en normalitat.
 
Ademes, el 8 de desembre de 1984 fon presentada solemnement la primera edicio dels "Quatre evangelis" en Llengua valenciana. La traduccio de "Els quatre evangelis" feta per Josep Almiñana Valles i Lluis Alcon Edo fon aprovada per la Comissio Permanent de la Conferencia Episcopal Espanyola, en sa reunio del 2 al 4 de Maig de 1984.

Ara, la presidenta de la Academia catalanista promoguda per Eduardo Zaplana "AVLl" -Ascensión Figueres- i els seus companyers colaboracionistes (entre els quals es troben, desgraciadament, els ex-valencianistes Artur Ahuir o Angel Calpe, per a vergonya de tot el nostre moviment) intenten forçar a l'Arquebisbat de Valencia per mig d'una nova campanya en la que volen impondre un "missal en catala". Un missal que, obviament, s'alluntaria del parlar tradicional valencià, i que forma part de la vella aspiracio catalanista d'anexio de la llengua valenciana al sistema llingüistic catala.

Desgraciadament, la llengua valenciana es troba en un moment de maxima debilitat per la pressio catalanista i no sabem com actuarà l'Arquebisbat de Valencia en els proxims anys. De moment, l'Arquebisbe es mostra prudent (a la seua manera) i opta per una decissio que no ajuda tampoc a la llengua valenciana: Oferir unicament misses en castellà.


NOTA: L'obra de Mossen Almiñana "El crit de la Llengua" està disponible totalment debades en la web de Lo Rat Penat en format pdf, i resulta una consulta fonamental per als amants de la llengua valenciana.

domingo, 10 de marzo de 2013

El guru de l´economica domestica

Chimo, era un guru de l´economia domestica i ningu ho sabia, de moment. Pero des de chicotet ya ho tenia clar: No volia tindre coche en propietat. ¿Que costa comprar un coche? Uno que estiguera be, clar...No menys de 30.000 euros,.... res d´un SEAT ni coses per l´estil. ¿I el segur? ¿I la gasolina? ¿I la plaça de garaig? ¿I els imposts? ¿I haure de conduir yo?. Molts diners, i molta faena.

Si tenies els 30.000 euros, que ya era dir,... ¿No se donava conter ningu que es millor deixar eixos 30.000 euros tranquils en el banc, en un deposit a terme i pagar-se un taxi cada dia? ¿O agarrar el metro, o millor,...anar en bici?

I si no els tenies...demanar un prestam al banc o a la financera per a,... ademes de perdre els diners.... tindre que pagar interessos,...¡Una idea de folls! El pijor negoci que pugueres fer en ta vida, aixo de comprar-se un coche.

Esta filosofia de vida seua li havia costat molts problemes i incomprensions. Mes encara des de que havia escomençat a festejar en una chiqueta molt guapa, én uns ulls verts preciossos i  una gran pau interior. Ella volia un coche gran, tecnologia alemana,...¿Existiria algun algoritme matematic que explicara l'aficio de les dones pels coches grans? Segur que si, pensava Chimo.

Merche, la novia, estava molt llandosa en aixo de que Chimo es comprara un coche. I l'orige de moltes discussions era esperant un taxi. L´ultima gran discussio, este divendres.

Per a solucionar el cabreig de Merche, i per reforçar la seua magnifica teoria, Chimo planificà un viage a Morella. El pla era llogic, estava tot molt ben argumentat i explicat en una simulacio Excel.

-Merche, imagina que nos hem comprat un coche fa sis messos. Mira la taula excel que he preparat.
-¿Roig?
-¿Com?
-Que si el coche que m´he d´imaginar que mos hem comprat es roig...
-Siiiiiiiiii

En realitat a Merche li impressionaven els coches, pero a l´igual que a totes les atres dones, lo que mes l´impressionaven, ans inclus que els coches deportius eren les fulles excel, les formules matematiques i les grafiques que preparava els tipets com Chimo. Per aixo estava en ell, per a sentit parlar de numeros, series numeriques, logaritmos, i programacio en Visual Basic.

-¿Veus Merche? Aci he ficat l´inversio en diners d´un coche. En esta columna, per a cada mes, el cost de depreciacio. En esta que tens al costat, el cost d´amortiçacio, aci el cost de manteniment, aci el cost financer, el cost d´oportunitat,... i aci per ultim el preu residual del coche cada mes. ¿Entens?

Merche, que no entenia res, ficava cara de que ho entenia tot, i dissimulava . Pero lo que realment sentia era que tots eixos numeros i grafiques eren molt sexys.

-Entonces, agarre el cost associat per interval de temps, i me n´ix que lo que m´haguera gastat esta semana en un coche son 250 euros. O siga que tenim un pressupost de 250 euros per a llogar un Audi TT que està d´oferta en AVIS per tres dies, anar a Morella,  passar el fi de semana, pujar al castell, menjar en Casa Roque, i dormir en un hostalet tipic, ¿te pareix be?

-¿L´Audi TT que anem a llogar es roig?
-No ho se. Preguntare.
-Si es roig, si que el vullc.
-Ara cride...

Al final, en AVIS no tenien Audi TT en color roig, pero si en Hertz, aixina que canviaren de companyia, prepararen les maletes i anaren direccio Morella. Una vegada alla, Chimo s´imaginava a Francesc de Vinatea jugant a pilota de chicotet per eixos carres, a Blasco d´Alago lluitant contra els moros... i l´explicava a Merche:

-En Morella, naixque Francesc de Vinatea un tio en un parell de collons, que defengué els Furs del Regne de Valencia davant del mateix rei Alfons II i Leonor de Castella. ¿Igual que ara, eh?.

A Merche totes eixes histories de Chimo li tenien igual, aixina que canvià de tema.

Anaren a dinar a Casa Roque, pero estava tancat, aixina que optaren per dinar el Mesón del Pastor, encara que el kebab del canto, no tenia mala pinta. En el postre, Chimo insisti:

-¿Veus com el meu plantejament anti compra de coche es molt interessant? Ademes, aixina, podem llogar un coche nou cada semana. Estar sempre en el mateix coche es aborrit, i a la llarga te canses d´estar sempre el mateix. Es millor canviar de quan en quan.

-Un moment -digue Merche molt alarmada.- ...¿A mi tambe me voldries canviar i estrenar novia cada mes?
-Mmm, ¿El tanga que portaria la meua nova novia seria roig?

Evidement, Chimo era un guru de l´economia domestica, pero el seu sentit de l´humor i l´oportunitat no agradaven massa a Merche.

Aixina que un dia, Merche es plantà, i envià a Chimo, i el seu plantejament economic a fer la mà. I aci escomençaren els problems.

Realment, el problema de tot aço es que Chimo estava realment enamorat de Merche. Chimo es donà conter que tota la seua teoria anti-coches era correcta, pero lo mes important per ad ell no era la teoria, era estar eén Merche. Per tant, i encara anant contra els seus principis economics, Chimo que s´havia tornat majara despres de que Merche li donara carabasses, anà al concessionari Audi mes prop, en l´Avinguda Tres Forques, a un tal Pepe Boix, el  millor venedor de motos de  Valencia i es comprà un Audi TT roig, en tots els gadgets que savia que agradarien a Merche.

Pero la cosa estava ya perduda, Merche que segons l´horoscop chino era molt cabuda, ya no volia ni a Chimo, ni un Audi TT roig, ni sentir de fulles excel ni histories del Regne de Valencia.

-Ya no estic enamorada- Li digue.

La cosa es ficà molt mal, perque Chimo, no tenia diners per a pagar el Audi TT, i sense diners i sense Merche, se´n anà a sopar a un restaurant chino del carrer de la Pau (que ara es una tenda de ropa) i trobà la solucio en una borseta de sucre per al cafe: "La felicitat consistix en ser fidel a tu mateix". Ho entengue molt rapidament, gracies a que el licor chino li havia despejat el cap: No tenia mes solucio que tornar a ser ell mateix. Pero ya no volia ser ell mateix en Valencia volia anar-se´n molt llunt. I aixina ocorregue.

Poquet a poquet, ordenà les seues idees, i escomençà a escriure la seua teoria microeconomica. ¿Que no s´havia fet ric un gringo imbecil escrivint sobre el negoci del Starbacks i ara era un best-seller? Pues ell feu igual.

De quan en quan, per a concentrar-se en l´escritura es ficava en youtube, no se sap molt be per qué, el "Aisha" de Khaled, i mentres sentia "comme si je n´existait pas, elle est passe a cote de moi"..., es plenava un got de mistela valenciana per sentir la terra dins de si. Prisioner d'esta melancolia, escrivia i escrivia la seua teoria economica anti-crisis, anti-compra de coches, i la melodia d´Aisha sonava i sonava...Aisha, Aisha, ecoute moi, Aisha, Aisha, regarde moi....

Passaren els anys, i despres de molta faena, el llibre de Chimo es publicà en EEUU, que es a on estes coses interessen realment, i es titulava: "Tired of working for your car? Be free now"

A lo millor el titul era massa coent, pero fon idea de l´editor -un italo-americà de nom Salva Palmito- i en estes coses l´editor manava. La qüestio es que el llibre de Chimo fon bestseller internacional, i Chimo volgue promocionar-lo tambe en Valencià, en un dels salons de l´hotel Astoria.

Despres de la presentacio, i com li agradava passejar, Chimo agarrà el carrer del Poeta Querol, i baixà pel carrer de les Barques hasda Pintor Sorolla. Ya en el canto en el carrer de Comedias, un Audi TT Roig es parà a la seua altura. Baixà la finestra del coche i era Merche:

-Chimo, m´agradat molt el teu llibre, ¿Puges al coche i me´l dediques?
-Merche, el coche...¿Te l´has comprat o es llogat?

Merche pujà la finestra i se´n anà.

Chimo continuant passejant lliurement cap al Parterre. Mirant l´estatua de Jaume I comprengue que era lliure.










lunes, 21 de enero de 2013

EL GOVERN D´ESPANYA LI REGALA EL BANC DE VALENCIA A LA CATALANA CAIXABANC


El Govern d´Espanya li ha regalat el Banc de Valencia als catalans de Caixabanc (La Caixa). D´esta manera, Isidre Fainé, president de LaCaixa passa a dominar el Banc de Valencia.

Els 47.000 accionistes valencians paguen el pato

En novembre de 2011, el Banc d´Espanya decidi intervindre el Banco de Valencia per un supost  forat de 1000 millons d´euros. A partir d´este moment, fon el FROB qui començà a comandar el Banco en Antonio Iturriaga i Margarita Reyes com principals gestors. Es feu una operacio acordeo i el FROB es quedà en el 90% del capital del Banc Valencia, mentres que els accionistes varen vore reduit el valor nominal de les seues accions a 20 centims d´euro. Fa dos anys, les accions estaven en un valor de vora 5 euros, pero el maxim historic era de mes de 10 euros.

Necessitats de capital

La consultora Olyver Wyman, despres d´una auditoria dels conters del Banc de Valencia, estimà que les necessitats de capital en el pijor dels escenaris era de 3.462 millons d’euros. Aixo no vol dir que el Banc de Valencia necessitara 3.462 millons d´euros. Era un test,  que estimava a futur, en cas de que tots els credits concedits pel Banc als seus clients foren tots fallits, o siga una hecatombe económica.

Un any i dos messos mes tart, el FROB traspasà al SEREB actius “dubtosos o toxics” del Banc de Valencia per un valor de 6.000 millons (o siga Banc de Valencia quedaria net), i poc despres inyecten 4.500 millons d´euros mes.

La sospita

No s´ha de fer un geni de les matematiques per a saber que si en el pijor dels escenaris, el Banc de Valencia necessitava 3462 millons d´euros en un hipotetic cas de hecatombe financiera (que no te per que pasar), i si s´inyecten 4.500 millons d´euros al Banc de Valencia (quan ya es propietat de la Caixa) estem davant d´un regal de milllons i millons d´euros per a laCaixa, segurament perque laCaixa tambe està en problemes economics i s´estan amagant este fet darrere del Banc de Valencia.

¿Que hem perdut els valencians?

De moment, es tancaràn el 90% de les sucursals del Banc de Valencia, i vora 1000 treballadors se´n aniran al carrer.

Els accionistes han perdut casi la totalitat dels seus diners.

Algunes families valencianes importants: Lladro, Noguera,Boluda, Girona, i empresaris textils com Celestino Aznar, de la ceramica Porcelanosa, Torrecid,  etc…han perdut una fortuna, i molta influencia económica. Algunes d´estes families apoyaren el valencianisme politic.

Valencia ha perdut tota la seua influencia financiera, i les decissions economiques ya no es prenen en Valencia, tot ha passat a estar decidit en Madrit, Bilbao, i Barcelona.

El ciutada normal està donant-se conte que els bancs chicotets i mijans estan desapareguent, i s´estàn creant 4 o 5 megabancs que ho controlen tot. Es a dir, menos competencia i pijor condicions per als clients.

¿Que ha guanyat laCaixa?

Primer compra una marca emblematica: Banco de Valencia.

Despres del regal del Banc d´Espanya, laCaixa s´apunta fins  a 1.400 millons de ganancies al fer-se en el Banc de Valencia, segons el Confidencial.com

Tambe es fara en el control d´Aguas de Valencia, Bodegas Riojanas, i les inversions industrials del Banc de Valencia, parcs eolics, etc…

Ademes, laCaixa que a soles tenia un 9% de presencia en Valencia, adquirix la ret de sucursals i clients del Banc de Valencia, el sext banc mes important d´Espanya hasda a l´any passat.

La reaccio dels accionistes

Els accionistes s´ha organisat al voltant de la Plataforma proBanco de Valencia i s´està demanant que es declare nula la venda del Banc de Valencia a laCaixabanc.  L´operacio no ha segut transparent, i els dubtes legals existixen.

¿I si...?

¿I si en lloc de donar-li 4.500 millons d´euros a laCaixa per a sanejar Banc de Valencia, estos diners hagueran anat directament al Banc de Valencia i els seus accionistes? ¿Que ha fet laCaixa a banda de despedir treballadors, tancar sucursals, rebre els diners dels FROB i aportar al SEREB 6.000 millons en actius toxics?

 

domingo, 9 de diciembre de 2012

Atraco no premeditat


En primer lloc, per a la meua defensa, he de dir que soc honest i molt cumplidor. Una bona persona,... ¡Che, hem de dir-ho tot! Lo que passa es que no podía deixar-me a la gent sense pagar.
¿Quina manera es esta d´escomençar la meua historia?...Bo, he anat directe a justificant-me. Son els nervis. Pero ara aclarire els fets:
 
Mireu, soc constructor, bo…era obrer de la construccio vingut a mes. He treballat en l´obra des de que tenia 16 anys, ajudant a mon pare, un obrer de vila de Teruel, que baixà al Regne a arreplegar taronges i en una d´eixes conegue a ma mare que es de Gandia, de la familia dels Frasquets i es casaren.
Pronte me doni conte que era yo era com “The special one” de la casa: Bo, templat, inteligent, i ademes de fer la faena, prenguí cursos d´Excel, de CAD, i d´Administracio d´Empreses. Poquet a poquet com m´eixia molta faena, montarem una empresa de construccio en el meu germà.
En l´any 2001,  teniem treballant per a mosatros 5 cuadrilles, unes 20 persones. En 2003 me vaig casar en una arquitecta madrilenya, i en 2005 ya estaven fent promocions i PAIs a tope.
Mireu si m´anaven ben les coses,…¡¡Que me compri un POR CINCO!!, vullc dir un BMW X5. Facturaven vora els 1000 millons de pesetes a l´any, en 2007, es a dir 6 millons d´euros. Cacaus i mes cacaus.


El plantejament era molt fácil. Quan eixia un obra que nos interessava, anaven a parlar en qui fora menester. Despres passaven un bon preu per a fer la faena, pero…els imprevists els cobraven a banda i per hores (ahí es a on mes diners podiem guanyar). Mosatros ficaven la gent,  normalment extrangera per a que fera un treball arreglat i venedor. El banc mos financiava, i els proyectes no paraven de vindre.
Els concejals i alcaldes de la contornà….¡Tots eren amics meus! Gent molt simpatica. ¿Qué l´alcalde del poble del costat fea un polideportiu? Pues, el nostre alcalde per a no ser menos que ningu, me demanava que fea un polideportiu en piscina, huit pistes padel (per a quan Aznar vinguera a visitar el poble poguera jugar), i al costat del poliportiu una Casa de la Cultura, un Anfiteatre, i lo que faça falta.

¿I les redones? La guerra de les redones era epica. Tots volien redones, sense semafors i en una escultura representativa del poble. ¿I qui millor que Miquel Navarro o el gran Ripolles? Dos mestres de vanguardia. Ningu sap mai que volen dir les seues escultures, ni les coses que fiquen, pero modernes son. I estaven modernisant-ho tot.

Clar, els procediments d´adjudicacio de les obres estaven anticuats, "la llei s´havia de canviar pronte per a benefici de tots"  segons solia sentir ad un diputat que estava en el negoci. Pero mentres que la llei no es canviava, es necessitava fer les coses mes rapit, en mes agilitat.

Per eixemple, si s´havia de fer un Polideportiu en el poble que costava mig millo d´euros, per a anar mes rapit es dividia el proyecte en 10 mini proyectes de menos de 50.000 euros, aixina sense concurs ni res. Ad estos proyectes chicotets, els diuen segons la llei “Procediments negociats sense publicitat”, tot mes convenient. I aixina els proyectes chicotets al juntar-los tots fan el polideportiu sancer. Tot llegal. I negociaven d´estos procediments com uns 30 o 40 a l´any. Sense publicitat, clar, sense publicitat.

I mes o menos sempre eixia be. El principal problema que teniem era el Secretari de l´Ajuntament...tot el dia ficant el nassos. Est home, era un funcionari de carrera, que no volia al nostre poble de "tarongers", com ell dia. Ell voldria pujar, ser secretari d´un poble mes gran, mes prop de Valencia. I com estava a disgust, i el molt cabro es coneixia la llei de dalt a baix es passava el dia fiscalisant totes les operacions de l´Alcalde.
 
 
Els contracts els negociaven primer en el despaig de l´Alcalde, despres continuaven negociant en els restaurants de “Nouvelle cuisine” que s´obriren en el poble, i acabaven de negociar en un d´eixos locals de llumenetes de la carretera. Moltes vegades, en eixos locals nos trobaven atres constructors de la competencia negociant tambe en atres regidors  o alcaldes dels pobles veïns, inclus del partit de l´oposicio. Els mes fartons eren els comunistes, que ara no son comunistes sino que tenen un compromis d´esquerra-ecologista i fan bloc en molta entesa, o algo aixina. El dia que nos trobarem al Secretari de l´Ajuntament, tot canvià. Els movils de hui en dia fan unes fotos en molta resolucio. Pero ya li aclarirem al senyor Secretari que ya mos encarregavem mosatros de que la seua dona no s´enterara de res. Lo que passa en els burdels de La Safor, es queda en els burdels de La Safor. No patixca, senyor Secretari.
Com varem vore que lo dels restaurants i els burdels era un negoci que tambe anava be, i practicament nos passaven tot el dia “negociant”…¿Per que no clavar-nos tambe en sector de la restauracio  i recreacio del pardal. Pensat i fet, un cosi meu  que fa unes paelles d´escandalo m´ajudà a obrir el restaurant, en hotel de llumenetes en el pis de dalt.
El nostre restaurante - complejo de ocio estava prop del Parc industrial en el que el banc me financià la compra d´una nau per a la meua maquinaria i les ferramentes. ¿He dit que el Parc industrial del meu poble es dels mes grans d´Europa, inclus mes grans que els que tenen en Alemania? Pues si, aixina es. En realitat, enguany ya no es el parc industrial mes gran d´Europa. L´alcalde del poble del costat inaugurà un parc industril i alta eficiencia tecnologica mes gran que el nostre, i per tant ara es el mes gran d´Europa tambe. Qualsevol diria que en la nostra comarca està mes industrialisà que l´area Düsseldorf.
Un atre negoci en el que nos ficarem era el de les energies renovables. S´ha d´estar en totes, aixina que un dia, un jove politic de les noves generacions de no se quin partit politic me comentà que Europa estava donant ajudes per a Investigacio i Desenroll. I que nos haviem d´enrollar en ells per a ficar pasta en les tecnologies del futur. Lo mes fácil era ficar panels solars.
A mi les noves tecnologies m´agraden moltissim i les domine completament. ¿Qué no tinc una Play Station 3  d´ultima tecnologia, i els dissabtes feem karaoke en els amics?, pues aixo…
Aixina que lo que nos propongue el jove politic me paregue molt be. Ficariem panels solars en el sostre de la meua nova nau per a maquinaria. El banc m´ho financiava, com la compra de la nau, i ademes les primes del Govern per l´Energia Solar eren molt atractives. I per damunt de tot,…¡¡¡Es ECOLOGIC!!!. Com cagar en el camp i tocar-se en les fulles de l´arbre,…ecologisme a tope.
Tot anava be …hasta que a finals de 2007… deixaren de pagar-me alguns clients. Al principi m´engancharen 200.000 euros per un derribo que ferem en Tavernes. Bo, la promocio no es va vendre, el banc no ho va vore clar, i l´empresa promotora, despres del derribo deixà el solar aixina, derribat.
Pero, no era tant greu. En realitat me va vindre be que no me pagaren eixos 200.000 euros, perque si me pagaven eixos diners acabant 2007, me tocava pagar mes a Facenda. Aixina, m´estalviava uns duros, vaig raonar.  Sempre he segut molt optimiste. Ya m´ho pagaran l´any que ve. I no, no m´ho pagaren.
Poquet a poquet, els Ajuntaments deixaren de pagar tambe. Els meus amics me digueren que no passava res, que era un problema pressupostari del Govern de ZP, que l´any que ve es corregiria i tal. Total, el banc em descontava les factures de l´Ajuntament sense problema….
Bo, hasta 2009. En 2009, les factures dels meus amics de l´Ajuntament no servien per a res. Els banc no volien ni sentir parlar d´elles. Aixina que ni factoring, ni desconte en el banc, ni confirming ni res…M´oferien obrir polices de credit, per a anar tirant. I ahí es a on me la clavaren ben clavà.
Els interessos no paraven de pujar el deute. I al final, el banc es quedà en la casa, en la nau, en els panels solars, en el restaurant, en les llumenetes del burdel i en el BMW X5,…inclus me llevaren el Renaul 5 del meu yayo. I per a colmo, la meua dona madrilenya se´n anà en un abogat andalus especialiste en EREs i Concursos d´acreedors.
I ara que m´ho havien llevat tot,  encara no havia acabat de pagar a 5 treballadors. Me faltaven 41.000 euros per a liquidar-los.
En un momento de desesperacio, me vaig comprar una pistola de fogueig, i me dirigi a la sucursal del banc a on no me volien descontar les factures de l´Ajuntament.
El director era amic meu, clar, pero no me reconegue i quan me va obrir la caixa n´hi havia vora 120.000 euros.
Com ya he dit, yo a soles necessitava 41.000 euros per acabar de saldar els meus conters. I aixina vaig fer, agarri lo que necessitava. I en molta serenitat, me deixi els 79.000 euros que es quedaven en la caixa.
Me´n ani a casa, me vaig canviar i al dia siguient pagui a tots els que me faltaven per liquidar. Com ya he dit, soc molt bona person, molt cumplidor i molt honest.
Yo estava molt tranquil. Lo que passa es que als dies, la policía vingue a casa i al mes ya tenia el jui montat.
-¡Quin susto me pegares cabro!, digue el director de la sucursal del banc en el jui. I me perdonà, mentres yo plorava. Fon tot molt emotiu.
El meu abogat mostrà els justificants de les liquidacions dels meus treballadors, el ticket de compra de la pistola del mateix dia de l´atraco, i explicà que estava molt deprimit per la desfeta de l´empresa.

El juge i el jurat entengueren que yo era una bona persona. Un home que havia fet guanyar molts diners a molta gent. Un lluitador, i mamprenedor. I que caigue en la tentacio de asaltar el banc per a pagar als meus treballadors. Sense anim de lucro.

Ploraren molt en el jui. Sobretot una dona que era ama de sa casa, i que s´havia apuntat voluntaria com a jurat popular. El segon dia del jui, me ma portar unes coques i un arnadis per a que no passara fam en la presso, i una manta morellana per a que no passara fret.
 
I segon se sap ara, per lo que conten els mijos de comunicacio, en realitat les coses m´escomençaren a anar mal des de que Lehman Brothers caigue. Tota la culpa la tenen els americans. Si no, encara estariem fent redones en estatues de Genoves i Miquel Navarro, els parcs industrials mes grans d´Europa, i polideportius en piscina olimpica en cada poble, per als jovens i els majors.
Despres de tot me caigueren  a soles 6 messos de preso en Picassent. Es menja be, i estic fent uns cursos molt interessants de Comerci Exterior, i ajudes de l´Unio Europea per a internacionalisacio d´empreses. Quan ixca  d´aci, m´internacionalise…¡¡¡Segur!.
Yo pensava que en la preso me trobaria en els alcaldes i regidors dels pobles veïns que ara estaven sonant molt en els diaris per estafa i apropiacio indeguda…pero no. No els veig per aci.

sábado, 10 de noviembre de 2012

El semafor de Tegucigalpa

Els carrers de Tegucigalpa son perillosos. Els vidres dels coches son negres per a ocultar qui va dins, i els motoristes van armats. Les bandes de delincuents locals, conegudes com els “Maras” controlen els barris, el mercat de la droga, el negoci de l´extorsio,… i se pot dir que una vida no val mes de 100 dolars.

Yo estic cagat de por perque he d´anar a Tegucigalpa, en tot este panorama. Vaig a visitar la Basilica de Nostra Senyora de Suyapa. No es que li haja fet una promesa a la Verge, no. Veran vostes, yo soc un desastre en les meues mans i no se fer res practic en elles. En canvi, resulta que mon yayo era orfebre, i un gran escultor que se guanyava la vida fent art religios. Llastimosament, mon yayo no pogue vore acabada la seua obra mes important L´Altar Major de la Basilica de Nostra Senyora de Suyapa, una joya d´art que está a mes de 8.000 km de Valencia, d´a on som, i que es completà fa mes de 50 anys. Una joya de la que s´ha parlat molt en la familia, pero que ningu ha visitat, i que ademes no està completa.
I es que des de 1958, entre pins i llaurers, en un raco oblidat de la nostra casa de Moncada, abandonada es trova una representacio del Pare Etern, tot marbre blanc. Esta peça es la que li falta al Santurari de Suyapa i mai viajà a Hondures. L´estatua, incompleta, no te peus, i li falta una mà. Els peus i la mà que li falten, estaven amagats en uns traster prop d´un stock de llenya, a on de chicotets anaven buscant tesors, entre chincolers i  oliveres.

Pero, l´estatua pareix que volia anar a Hondures. Un dumenge, fent la paella en Moncada, li vaig fer una foto a al Pare Etern i la penjarem en Facebook. Despres crearem una entrada en la Wikipedia explicant l´historia de l´estatua. El retor de Suyapa, que es un monstruo de les tecnologies, trobà la foto, i es ficà en contacte en mi. Volia que l´estatua volara cap a Hondures. Eixa es la rao del meu viage: Acompanyar a l´estatua de marbre i vore lo que mon yayo feu 50 anys arrere.

L´aeroport de Tegucigalpa tampoc es que siga molt bonico. De fet es el mes perillos d´America. Primer perque està dins de la ciutat, i els avions passen davant dels edificis i les montanyes. La maniobra d´aterrage es mes divertida que pujar ad una atraccio de Disneyland. L´estatua i yo, hem patit per arribar al nostre desti, pero ya estem esperant al chofer que mos ha de portar al hotel, i despres al Santuari.

Mos espera, Wilfredo, un cholo de 2 metros en un mostacho ridicul que no parla molt. M´advertix de que el claxon no funciona, per un problema electric, i que ha d´anar al mecanic lendamà per a arreglar-ho, ans de passar per mi. Bo, millor, mes temps per a dormir.

-¿Que le parese la siudad?- Me pregunta Wilfredo- ¿Le gusta?

- Si, es muy interesante.

En realitat, la ciutat està molt bruta, es prou lleja, i dona una sensacio de caos poc confortable. ¿Pero com li dic yo aço al meu nou amic?
De fet, si la mire mes detingudament, es la ciutat mes lleja que mai he visitat en ma vida. Pero calle, per prudencia, algo no usual en mi. Me faig major, crec.
Pensant en estes coses, me done conter de que estem parats en un semafor, i que la llum està verda, pero el coche que en tenim davant no alvança. ¿Tindra un problema mecanic?
El chofer, intenta tocar el claxon, pero no funciona.
 
El semafor torna a ficarse en roig. El vehicul de davant de mosatros no s´ha menejat ni un milímetro.

40 segons despres, torna la llum verda. I res, la furgoneta de davant de mosatros,…no es meneja. Quina cosa mes rara. Els coches dels costats avancen rapidament, i es perillos canviar de fila. Paciencia, pense. ¿Li haura passat algo al conductor de davant?
Atra vota, llum roja. Continuem ahí, parats.
 
¿Esto es normal? – Pregunte a Wilfredo.

Abans de que me conteste, un jove rapat, i musculos, en tot el cos ple de tatuages es baixa del coche en un maleti, i es dirigix cap a mosatros en una pistola en la mà.
 
Ya està, me dic, ¡Quina benviguda a Tegucigalpa!, vaig a coneixer als Maras, en lo be que estava yo en Valencia.

El chic, apunta en la pistola, i obliga a Wilfredo a obrir la finestra. Wilfredo obri en la boca tancada, i s´escomença a pisar-se damunt de la por.
 
El mara, molt amablement passa el maleti i nos diu:          

-Enhorabuena. Eligieron plata. Han ganado 30.000 dólares. Nuestro jefe està cansado de la gente poco gentil al volante. Por eso, habíamos propuesto un pequeño juego: PLOMO o PLATA. Si, el carro de detrás nos tocaba el claxon por no avanzar con el semáforo en verde, le metíamos plomo, por si falta de respeto. En cambio, si permanecían calmados, le dábamos plata: Un premio de 30.000 dólares. Disfrútenlo.

lunes, 3 de septiembre de 2012

Valencianisme al 10%

Fa poc dies, el diari Levante presentava una enquesta del CIS al voltant dels sentiments identitaris dels valencians. Noticia firmada per Paco Cerdà, periodiste objectiu, imparcial i practicament gens sectari... (ironia).

He de començar dient que en Valencia viuen mes de 5 millons de persones, moltes no naixcudes en Valencia. Recordem que som una nacio receptora d´inmigrants. Per eixemple en Valencia capital, els naixcuts en Cuenca, Teruel i Albacete son vora 100.000 persones. Eixemples en tenim a manta. ¿Qui no coneix al crack de les finances que es José Luis Olivas? (crack de les financies propies clar, perque les seues boljaques les te ben plenetes de cacaus... mentres que el forat que han deixat els seus amics i coneguts en Bancaixa i Banco de Valencia es tan gran que es veu des de l´Estacio Espacial Mir). Bo, al grà,... este "senyor" tan important i tan simpatic que es Olivas es naixcut en Montilla del Palancar (Cuenca).

Un atre, de mirada seductora i dandy de la politica, Joan Romero, ex president del PSPV i casi candidat a la Generalitat Valenciana, es natural d´Albacete.

Bo, i deixant eixemples a banda. Centrent-mos en lo que diu l´enquesta del CIS, presentades per Paco Cerdà, el periodiste bicolor.

El 1,3% dels enquestats son valencians no espanyols. El 7,5% som valencians primer que espanyols. Anem be.

El 63% ni fu ni fa. Ni chicha ni llimonà. Son igual de valencians que d´espanyols. O siga, son tios diplomatics...¿Per a que discutir? I si els preguntes si son europeus...¡¡¡Pues tambe!!! Europeus, espanyols i valencians. Quan mes coses puguen ser millor, Total...¡Es gratis!

Despres tenim atres que son mes espanyols que valencians: Un 11,4%,.... per a rematar mos queda un 15,6% que son espanyols i au, en dos collons. Clar,... si es fa l´enquesta un dumenge de juliol en la plaja de Gandia...¿Que te tenen que dir?.

Val, i... ¿Quin es el drama? Entre els que som valencians de soca i arrel, i els que son mes valencians que espanyols, sumem 8,8%. O siga, casi un
10% de la poblacio pensem un poquet, i som valencianistes.

ATENCIO, un 10% des de San Rafael del Riu hasta Pilar de la Horadada. O siga que en Valencia capital, i les zones mes valencianes, els que son mes valencians que espanyols o simplement valencians podem pujar al 15 o 20%. Clar, en Alacant ciutat, Orihuela o Torrevieja no busques valencians ni valencianistes. No els trobaràs.

¿I que es un 10% de la poblacio? Mig millo de persones. ¿Te pareixen poquetes, Paquito?....¿Quina es la poblacio Navarra, Cantabria o la Rioja? Pues aixo,... els valencianistes ne som mes.

Ara conclusions en clau politica.

George W. Bush es centrà en les primeres eleccions americanes exclusivament en el vot cristià evangeliste. Bush parlava com parlen els evangelistes. I demostrà que en EEUU si a soles te voten electors evangelistes no guanyes les eleccions, a no ser que te voten TOTS els evangelistes. I aixina ho feu. No feu campanya ni per als catolics, ni per als hispans, ni per als afroamericans,...pero com li votaren a una TOTS els evangelistes... guanyà.

En Valencia es igual, quan Lizondo era a soles valencià, el votaren TOTS els valencianistes de Valencia Capital (d´eixos que hem parlat que se senten valencians a soles
o mes valencians que espanyols), i per poquet no fon Alcalde de la ciutat, arribant a tindre 2 diputats en Madrit, un pacte de tu a tu en el PNV en les eleccions europees, i
un grup en les Corts Autonomiques que ya volguerem ara.


Quan escomençà a juntar-se en els centristes i els "cone heads" (cabeza conos) representats per Artagoitia i companya, baixà en intencio de vot.

Pero ya l´acabà d`empastrar quan feu el pacte de Govern en el PP i no agarrà Educacio ni Cultura. Per voler anar a pels vots d´eixos que son majoria (guau...un "63%"...) que ni son una cosa ni l´atra.... ho pergue tot. Perque els que no saben lo que son, no saben lo que voten.... I un dia voten a Felipito perque es molt jove i molt templat, un atre dia voten a Zaplana perque te el monyo ben arreglat, despres voten a Ruiz Mateos en les eleccions europees perque els fa gracia que vaja "pegando leches a lo Superman"...i aixina funcionen. Si per la tele els diuen que toca, lendemà votaràn a Rajoy perque se creuen que eixe galleguinho mos traurà de la crisis i baixarà l´IVA i els imposts. I despres passa lo que passa.

En conclusio: VALENCIANISME, VALENCIANISME i VALENCIANISME. Que eixe 10% de valencians que ho tenen clar no mos fallarà mai, si no els fallem mosatros ad ells. I quan sigam referent d´eixe 10%, els veletes del 63% mos seguiran al vore DIGNITAT, CONSTANCIA I IDEES CLARES.

domingo, 15 de julio de 2012

El problema que mos han creat

Des de sempre Valencia ha segut terra de mamprenedors. Gent de camp, de produccio, d´industria, i des de fa poc, tambe de turisme. Agricultura molt productiva, sedes, artesans, artistes, textil, mobles, joguets, ceramica, marbre, sabates, turisme de plaja i d´interior. En eixa riquea, com deya Blasco Ibáñez, "l´agricultor valencià es l´unic del mon que vist de seda". I la lliteratura valenciana ya existia en Valencia (Tirant lo Blanch, Ausias March,....) quan en Castella o Catalunya encara no sabien lo que era dinar de calent.

Politics no hem tingut mai. En Espanya, els politics sempre han segut catalans i andalusos.

Mampreneors sense subvencions. Exportaors. Ciutadans del mon. Un llauraor de Burriana, se´n anava a vendre taronges a on fora menester, i es fea entendre en valencià, en francés, italià, i venia lo seu a on fora.

Tot eixe esforç es va canalisà en el Banco de Valencia, Banco de Castello, Caixa d´Estalvis de Valencia, Banco de Alicante, etc.. produiem i creaven riquea.

Pero...l´Estat Espanyol, Madrit, els politics, els grans partit politics i els sindicats varen canviar poc a poc la nostra estructura industrial, economica i comercial. I mental. Es feu mes facil no esforçar-se per mampendre, per crear. Era millor ser funcionari, mestre d´institut, traure´s una oposicio o una plaça en alguna empreseta publica, militar en algun partit politic per a que te donaren faena, estudiar el "Mitjà" i assegurar-se 1500-2000 euros/mes. Suficient per a pagar una hipoteca a 25 anys, no cansar-se massa, treballant de matins, i no tindre grans responsabilitats ni riscs. Anticultura de l´esforç. I rentabilitat o produccio minima.

Mentres que l´economia anava be, tots contents. Si anava millor, els partits politics feen mes grans les administracions, es creaven mes empreses publiques, s´enchufava a mes afiliats, amis, familiars. Tots contents. N´hi havia credit bancari, construccio e inversio extrangera.

Pero ara, quan les coses no funcionen tan be, l´economia cau, els extrangers es porten els seus capitals d´Espanya i els ingresos de l´Estat pels imposts no son els que eren...N´hi han dos opcions:

1) Retallar les administracio (no els servicis, atencio...), i enviar a sa casa a eixos panchescontents  a que es busquen la vida com hem de fer els honrats. I despres de llevar-se de damunt esta carrega inutil. es baixen els imposts.

2) Pujar els imposts i no pagar als proveedors, retallar servicis, i aixina poder continuar mantenint als vividors de la politica, esperant a un miracle o consultant al Tarot, com fa Rajoy.

En la primera opcio, la recuperacio es produirà pronte. Tenim esperit de crear, de mamprendre i de generar riquea.

En la segon opcio, la que ha triaren Rajoy i ZP, crear i mamprendre es mes dificil en Valencia (i en Espanya). I els mamprenedors fugiran del pais, anant-se a on les condicions fiscals siguen interessants, per a produir i exportar.

Llevar les autonomies no es cap solucio. Es pot llevar l´Autonomia de Madrit, si volen. Pero res mes. Perque les administracions quan mes prop dels ciutadans millor. Lo que si que s´ha de fer es llevar als inutils i enchufats del PP-PSOE de l´Administracio. Europea, Estatal, Autonomia, local.
Es elemental

lunes, 11 de junio de 2012

¡¡¡Hable usted en cristiano!!

Esta historieta mos la contà Xavier Casp, en sa casa del carrer Conde Altea de Valencia, fa 11 anys. He escoltat histories paregudes del franquisme,... suponc que ans del franquisme tambe passaria igual, i ara continua passant...Me pareix interessant que histories com estes no es queden a soles en la memoria de la gent, sino que tambe es queden per escrit. Inventare algunes coses, pero l´essencia es lo que Casp mos contà que li ocorregue, un dia en el tranvia....



Anava yo en el meu amic, catedratic de llati de l´Universitat de Valencia, raonant divertit en el tranvia de Valencia, pel carrer de Quart, un dia qualsevol dels anys 50. Parlavem en valencià, com sempre. No m´enrecorde quin era el tema que tractavem, pero sense esperar-ho un atre passager del tranvià mos espetà:

-Oiga,.... ¡¡¡Hablen ustedes en cristiano!!!!

Ya veus tu que l´importaria ad eixe home en quina llengua mos expresarem mosatros, en privat,...dins del tranvia. No mos havien dirigit ad ell....i ell es clavà en la nostra conversacio.

Yo me quedi sense saber que dir, tot el tranvia mirant l´escena que estava produïnt-se....¡¡¡I el meu amic, professor de llati le soltà una parrafada en llati, de cinc minuts!!! (mes cristià que el llati, no es podia parlar,...encara no s´havia aprobat el Concili Vaticà II....

Quan acabà de charrar en llati, el meu amic li preguntà socarro:

-¿LI HA PAREGUT A VOSTE BE?

El nostre convidat espontaneu, al qui ningu havia demanat que entrara en la nostra conversacio, es quedà pasmat, en cara de bobo, i no pogue contestar res. Simplement, s´esperà a baixar-se en la sigüiente estacio del tranvia.

(Em pregunte,... ¿Parlar en valencià sera de moros, de jueus o de budistes?.....)

lunes, 4 de junio de 2012

La primavera d´hivern

Una de les paraules mes boniques de la llengua valenciana, i una mostra de l´optimisme dels valencians, es l´expressio "Primavera d´hivern". En atres llengües, esta estacio de l´any es simbol de decadencia,...de decrepitut,....en angles es diu fall (caure), en castellà otoño, tardor en catala, automne i autunno en frances e italià.

En valencià, "Primavera d´hiver" es alegria, es una segon primavera que mos regala el nostre clima. En Valencia, no tenim una primavera ans de l´estiu. En tenim dos. Una ans de l´hivern i un atra despres.

sábado, 2 de junio de 2012

Els valencians paguem, pero no manem

Desde segles, Madrit es la pancha d´Espanya, que tot s´ho menja. Ha costat molts diners convertir una chicoteta villa, en una capital de mes de 3 millions de persones, i un area metropolitana de mes de 6. La tercera d´Europa.

Ahi s´han anant instalant bancs, un mega aeroport, un metro que paguem entre tots, els mijos de comunicacio i les empreses espanyoles multinacionals que dominen el mercat espanyol i americà. En l´impuls politic d´un model politic centraliste que tot ho vol concentrar i dominar des de Madrit.

Eixe model politic mos furta els diners via imposts. Primer mos carreguen d´imposts i retencions fiscals. Despres administren estos diners des de Madrit, i mos tornen una part d´eixos diners que mos han llevat, i ad aixo li diuen eufemisticament: "Inversión del Estado".

Les almoines que mos donen (en els nostres diners) es celebren com si foren vitories pels politics locals de PP i PSOE: "Hemos conseguido para Valencia, tal o cual inversión". Titulars en prensa, banda de musica i festa.

Aixina any raere d´any, fuig el nostre capital. I, els valencians, continuem creant riquea, que se´n va a Madrit i no torna.

Hem alimentat Madrit des de fa sigles, i ara diuen que el problema de la ruina de l´Estat espanyol, son...¿les autonomies? Des de Madrit mos bombardegen en els seus mijos de comunicacio en eixe leit motiv. L´orige de la crisis son las autonomías...autonomias malas, muy malas. Com un mantra.

I al mateix temps, des de Madrit, el govern li  talla l´aixeta de capital a les autonomies, que no poden atendre els seus gasts de funcionament. I s´endeuten. S´apressuren a convencer-mos que les autonomies son roines perque s´endeuten.

En realitat, les autonomies son el govern que està mes prop del poble. El mes accesible. I per aixo, les volen llevar i retallar. Per a governar des de llunt, des de Madrit, des d´una atalaya misteriosa, i concentrar el poder sense que pugam decidir res.

Aci, qui paga, no mana. Els valencians paguem, pero no manem.

Els valencians produim, exportem i paguem imposts. Hem de tindre, ademes, un partit nacionaliste fort, per a manar i tindre un verdader PODER VALENCIÀ, per a desfer esta situacio que ofega la nostra economia.

sábado, 26 de mayo de 2012

La rose berbere

Aujourd'hui je suis en train de prêcher dans le désert. Je ne suis pas profet dans mon pays. Dunes à ma droite, aucune brise, la chaleur sèche et trop de soleil. Ce matin c´etait trop dificil de mettre les lens de contact, pendant la tempête de sable (mais je suis un uncroyablement capable et j´ai reussi avec succes).
 
La, je crois que je vois un oasis ou hallucine avec lui, baobabs aves ses raisins et un renard qui veut être apprivoisé. Un peu plus loin je vois quelques bédouins avec ses vêtements bleus sur ses chameaux, il me semble qu'en faisant le commerce sur le marché noir des pièces de l'avion de Saint Exupèry. Ils m´ont volé aussi  l'horloge à moi, et mes lunettes de soleil de marque. Même que je leur ai dit que voler est haram. Mais malish, ils etient gentils


Je bois du café, café moulu de Chiriqui. Après, le café filtré je l´utilise pour enrichir le sol de ma rose. C´est important de prendre soin de ma rose berbere.

domingo, 13 de mayo de 2012

¿Qué hace el PP?

Cuando hablas con cualquier militante del PP hay cosas que no te pueden discutir. La primera es que no han hecho nada por eliminar el pancatalanismo de Canal 9 y los colegios. Dicen, "es que no se puede hacer nada". Y se quedan tan tranquilos.

Luego, en  temas económicos, el PP tampoco hace nada, simplemente seguir las indicaciones de "Europa"....(como si Europa fuera una cosa mágica, misteriosa, a la que no se puede decir no, porque es, además, infalible).

¿Entonces? ¿Qué hace el PP? ¿Nada?

Bueno, sí, colocar amigos, militantes, y familiares en empresas y cargos públicos. Eso, y decir que los problemas que tenemos ahora son por herencia de anteriores Gobiernos. Como el PSOE decía lo mismo, es decir, que los problemas eran heredados de la época Aznar, y Aznar decía lo mismo de Felipe, la conclusión es que la culpa de todo, la tiene,....el hombre de Cromagnon. ¡A por él!