Atraco no premeditat

En primer lloc, per a la meua defensa, he de dir que soc honest i molt cumplidor. Una bona persona,... ¡Che, hem de dir-ho tot! Lo que passa es que no podía deixar-me a la gent sense pagar.

¿Quina manera es esta d´escomençar la meua historia?...Bo, he anat directe a justificant-me. Son els nervis. Pero ara aclarire els fets:
 

Mireu, soc constructor, bo…era obrer de la construccio vingut a mes. He treballat en l´obra des de que tenia 16 anys, ajudant a mon pare, un obrer de vila de Teruel, que baixà al Regne a arreplegar taronges i en una d´eixes conegue a ma mare que es de Gandia, de la familia dels Frasquets i es casaren.

Pronte me doni conte que era yo era com “The special one” de la casa: Bo, templat, inteligent, i ademes de fer la faena, prenguí cursos d´Excel, de CAD, i d´Administracio d´Empreses. Poquet a poquet com m´eixia molta faena, montarem una empresa de construccio en el meu germà.

En l´any 2001,  teniem treballant per a mosatros 5 cuadrilles, unes 20 persones. En 2003 me vaig casar en una arquitecta madrilenya, i en 2005 ya estaven fent promocions i PAIs a tope.

Mireu si m´anaven ben les coses,…¡¡Que me compri un POR CINCO!!, vullc dir un BMW X5. Facturaven vora els 1000 millons de pesetes a l´any, en 2007, es a dir 6 millons d´euros. Cacaus i mes cacaus.

 

El plantejament era molt fácil. Quan eixia un obra que nos interessava, anaven a parlar en qui fora menester. Despres passaven un bon preu per a fer la faena, pero…els imprevists els cobraven a banda i per hores (ahí es a on mes diners podiem guanyar). Mosatros ficaven la gent,  normalment extrangera per a que fera un treball arreglat i venedor. El banc mos financiava, i els proyectes no paraven de vindre.

Els concejals i alcaldes de la contornà….¡Tots eren amics meus! Gent molt simpatica. ¿Qué l´alcalde del poble del costat fea un polideportiu? Pues, el nostre alcalde per a no ser menos que ningu, me demanava que fea un polideportiu en piscina, huit pistes padel (per a quan Aznar vinguera a visitar el poble poguera jugar), i al costat del poliportiu una Casa de la Cultura, un Anfiteatre, i lo que faça falta.

¿I les redones? La guerra de les redones era epica. Tots volien redones, sense semafors i en una escultura representativa del poble. ¿I qui millor que Miquel Navarro o el gran Ripolles? Dos mestres de vanguardia. Ningu sap mai que volen dir les seues escultures, ni les coses que fiquen, pero modernes son. I estaven modernisant-ho tot.

Clar, els procediments d´adjudicacio de les obres estaven anticuats, "la llei s´havia de canviar pronte per a benefici de tots"  segons solia sentir ad un diputat que estava en el negoci. Pero mentres que la llei no es canviava, es necessitava fer les coses mes rapit, en mes agilitat.

Per eixemple, si s´havia de fer un Polideportiu en el poble que costava mig millo d´euros, per a anar mes rapit es dividia el proyecte en 10 mini proyectes de menos de 50.000 euros, aixina sense concurs ni res. Ad estos proyectes chicotets, els diuen segons la llei “Procediments negociats sense publicitat”, tot mes convenient. I aixina els proyectes chicotets al juntar-los tots fan el polideportiu sancer. Tot llegal. I negociaven d´estos procediments com uns 30 o 40 a l´any. Sense publicitat, clar, sense publicitat.

I mes o menos sempre eixia be. El principal problema que teniem era el Secretari de l´Ajuntament...tot el dia ficant el nassos. Est home, era un funcionari de carrera, que no volia al nostre poble de "tarongers", com ell dia. Ell voldria pujar, ser secretari d´un poble mes gran, mes prop de Valencia. I com estava a disgust, i el molt cabro es coneixia la llei de dalt a baix es passava el dia fiscalisant totes les operacions de l´Alcalde.
 

 

Els contracts els negociaven primer en el despaig de l´Alcalde, despres continuaven negociant en els restaurants de “Nouvelle cuisine” que s´obriren en el poble, i acabaven de negociar en un d´eixos locals de llumenetes de la carretera. Moltes vegades, en eixos locals nos trobaven atres constructors de la competencia negociant tambe en atres regidors  o alcaldes dels pobles veïns, inclus del partit de l´oposicio. Els mes fartons eren els comunistes, que ara no son comunistes sino que tenen un compromis d´esquerra-ecologista i fan bloc en molta entesa, o algo aixina. El dia que nos trobarem al Secretari de l´Ajuntament, tot canvià. Els movils de hui en dia fan unes fotos en molta resolucio. Pero ya li aclarirem al senyor Secretari que ya mos encarregavem mosatros de que la seua dona no s´enterara de res. Lo que passa en els burdels de La Safor, es queda en els burdels de La Safor. No patixca, senyor Secretari.

Com varem vore que lo dels restaurants i els burdels era un negoci que tambe anava be, i practicament nos passaven tot el dia “negociant”…¿Per que no clavar-nos tambe en sector de la restauracio  i recreacio del pardal. Pensat i fet, un cosi meu  que fa unes paelles d´escandalo m´ajudà a obrir el restaurant, en hotel de llumenetes en el pis de dalt.

El nostre restaurante - complejo de ocio estava prop del Parc industrial en el que el banc me financià la compra d´una nau per a la meua maquinaria i les ferramentes. ¿He dit que el Parc industrial del meu poble es dels mes grans d´Europa, inclus mes grans que els que tenen en Alemania? Pues si, aixina es. En realitat, enguany ya no es el parc industrial mes gran d´Europa. L´alcalde del poble del costat inaugurà un parc industril i alta eficiencia tecnologica mes gran que el nostre, i per tant ara es el mes gran d´Europa tambe. Qualsevol diria que en la nostra comarca està mes industrialisà que l´area Düsseldorf.

Un atre negoci en el que nos ficarem era el de les energies renovables. S´ha d´estar en totes, aixina que un dia, un jove politic de les noves generacions de no se quin partit politic me comentà que Europa estava donant ajudes per a Investigacio i Desenroll. I que nos haviem d´enrollar en ells per a ficar pasta en les tecnologies del futur. Lo mes fácil era ficar panels solars.

A mi les noves tecnologies m´agraden moltissim i les domine completament. ¿Qué no tinc una Play Station 3  d´ultima tecnologia, i els dissabtes feem karaoke en els amics?, pues aixo…

Aixina que lo que nos propongue el jove politic me paregue molt be. Ficariem panels solars en el sostre de la meua nova nau per a maquinaria. El banc m´ho financiava, com la compra de la nau, i ademes les primes del Govern per l´Energia Solar eren molt atractives. I per damunt de tot,…¡¡¡Es ECOLOGIC!!!. Com cagar en el camp i tocar-se en les fulles de l´arbre,…ecologisme a tope.

Tot anava be …hasta que a finals de 2007… deixaren de pagar-me alguns clients. Al principi m´engancharen 200.000 euros per un derribo que ferem en Tavernes. Bo, la promocio no es va vendre, el banc no ho va vore clar, i l´empresa promotora, despres del derribo deixà el solar aixina, derribat.

Pero, no era tant greu. En realitat me va vindre be que no me pagaren eixos 200.000 euros, perque si me pagaven eixos diners acabant 2007, me tocava pagar mes a Facenda. Aixina, m´estalviava uns duros, vaig raonar.  Sempre he segut molt optimiste. Ya m´ho pagaran l´any que ve. I no, no m´ho pagaren.

Poquet a poquet, els Ajuntaments deixaren de pagar tambe. Els meus amics me digueren que no passava res, que era un problema pressupostari del Govern de ZP, que l´any que ve es corregiria i tal. Total, el banc em descontava les factures de l´Ajuntament sense problema….

Bo, hasta 2009. En 2009, les factures dels meus amics de l´Ajuntament no servien per a res. Els banc no volien ni sentir parlar d´elles. Aixina que ni factoring, ni desconte en el banc, ni confirming ni res…M´oferien obrir polices de credit, per a anar tirant. I ahí es a on me la clavaren ben clavà.

Els interessos no paraven de pujar el deute. I al final, el banc es quedà en la casa, en la nau, en els panels solars, en el restaurant, en les llumenetes del burdel i en el BMW X5,…inclus me llevaren el Renaul 5 del meu yayo. I per a colmo, la meua dona madrilenya se´n anà en un abogat andalus especialiste en EREs i Concursos d´acreedors.

I ara que m´ho havien llevat tot,  encara no havia acabat de pagar a 5 treballadors. Me faltaven 41.000 euros per a liquidar-los.

En un momento de desesperacio, me vaig comprar una pistola de fogueig, i me dirigi a la sucursal del banc a on no me volien descontar les factures de l´Ajuntament.

El director era amic meu, clar, pero no me reconegue i quan me va obrir la caixa n´hi havia vora 120.000 euros.

Com ya he dit, yo a soles necessitava 41.000 euros per acabar de saldar els meus conters. I aixina vaig fer, agarri lo que necessitava. I en molta serenitat, me deixi els 79.000 euros que es quedaven en la caixa.

Me´n ani a casa, me vaig canviar i al dia siguient pagui a tots els que me faltaven per liquidar. Com ya he dit, soc molt bona person, molt cumplidor i molt honest.

Yo estava molt tranquil. Lo que passa es que als dies, la policía vingue a casa i al mes ya tenia el jui montat.

-¡Quin susto me pegares cabro!, digue el director de la sucursal del banc en el jui. I me perdonà, mentres yo plorava. Fon tot molt emotiu.

El meu abogat mostrà els justificants de les liquidacions dels meus treballadors, el ticket de compra de la pistola del mateix dia de l´atraco, i explicà que estava molt deprimit per la desfeta de l´empresa.

El juge i el jurat entengueren que yo era una bona persona. Un home que havia fet guanyar molts diners a molta gent. Un lluitador, i mamprenedor. I que caigue en la tentacio de asaltar el banc per a pagar als meus treballadors. Sense anim de lucro.

Ploraren molt en el jui. Sobretot una dona que era ama de sa casa, i que s´havia apuntat voluntaria com a jurat popular. El segon dia del jui, me ma portar unes coques i un arnadis per a que no passara fam en la presso, i una manta morellana per a que no passara fret.
 
I segon se sap ara, per lo que conten els mijos de comunicacio, en realitat les coses m´escomençaren a anar mal des de que Lehman Brothers caigue. Tota la culpa la tenen els americans. Si no, encara estariem fent redones en estatues de Genoves i Miquel Navarro, els parcs industrials mes grans d´Europa, i polideportius en piscina olimpica en cada poble, per als jovens i els majors.

Despres de tot me caigueren  a soles 6 messos de preso en Picassent. Es menja be, i estic fent uns cursos molt interessants de Comerci Exterior, i ajudes de l´Unio Europea per a internacionalisacio d´empreses. Quan ixca  d´aci, m´internacionalise…¡¡¡Segur!.

Yo pensava que en la preso me trobaria en els alcaldes i regidors dels pobles veïns que ara estaven sonant molt en els diaris per estafa i apropiacio indeguda…pero no. No els veig per aci.